07/01/2021

L’extrema dreta europea post-Trump

3 min

Fins que la violència no va entrar per la força al Capitoli de Washington, Marine Le Pen no va sortir a reconèixer públicament la victòria de Joe Biden. La líder de l’extrema dreta francesa es va mantenir fidel a Donald Trump i al desafiament del resultat electoral fins que va haver d’admetre que el líder republicà “no va mesurar bé l’abast de les seves paraules”. “El partit encara no ha acabat”, havia declarat Le Pen a peu de carrer només unes hores abans de la certificació dels vots que posava punt final al discurs trumpista del robatori a les urnes. Els missatges d’indignació des de Brussel·les, Berlín o la Haia contrastaven, dimecres a la nit, amb el silenci de Budapest, Varsòvia o Ljubljana. L’expresident del Consell de la UE, Donald Tusk, una de les figures de l’oposició polonesa al govern ultraconservador de Llei i Justícia, assegurava a Twitter que “hi ha Trumps arreu, així que cadascú hauria de defensar el seu Capitoli”.

L’extrema dreta europea no és aliena a la violència dels carrers, des de l’assalt al Reichstag alemany, capitanejats pel moviment antivacunes, fins al vandalisme protagonitzat pel moviment de l’extrema dreta holandesa anomenat Força de Defensa de la Pagesia, que des de fa temps ataca seus governamentals. També hi ha un supremacisme blanc a la Unió Europea que ha anat guanyant adeptes els últims anys, que organitza campaments d’entrenament militar, que cada cop es mostra més desinhibit a les xarxes socials i que s’alimenta de teories conspiratòries sobre la pandèmia, els governs i els perills de la política de fronteres obertes. Però, sobretot, el que hi ha és una força electoral populista i xenòfoba cada cop més diversa i més assentada als Parlaments d’arreu de la Unió, que veu la caòtica sortida de Donald Trump més com una excepció que no pas com un avís del seu propi futur electoral.

El creixement polític de l’extrema dreta a la UE no ha estat mai lligat a Trump. El president sortint va actuar com el catalitzador global d’un procés de radicalització que ja tenia moltes cares. Un procés que es va anar sentint empoderat a mesura que la dreta tradicional, acovardida per la pèrdua de vots, li anava comprant el discurs i l’agenda política.

Resistents a la pandèmia

Un estudi comparatiu de 31 formacions d’extrema dreta a la Unió Europea demostra que, en general, la crisi del covid-19 no els ha passat gaire factura. Segons la investigació, que s’ha publicat recentment, només en aquells casos en què el populisme de dretes és al govern el cost de la pandèmia s’ha començat a notar en aquesta segona onada. En canvi, aquells partits que fan oposició s’han anat reforçant a mesura que l’emergència sanitària s’anava allargant.

Acostumats a adaptar el discurs als esdeveniments, la majoria de partits d’extrema dreta van reaccionar a l’arribada de la pandèmia amb duresa, carregant contra els governs perquè no prenien mesures immediates i reclamant tancaments de fronteres. En canvi, un cop l’excepcionalitat es va allargar, el discurs va virar cap a les crítiques pels confinaments i les limitacions imposades pel control del contagi. Alternativa per a Alemanya ha denunciat que la llibertat d’expressió és la principal “víctima del coronavirus”, i a Àustria la dreta xenòfoba del FPÖ s’ha atribuït el mèrit d’aturar els plans de vigilància “totalitària” del govern. Cas Mudde, un dels autors de l’estudi, diu que “mentre Trump abandona la Casa Blanca, les forces d’extrema dreta continuen sent actors principals de la política europea”.

stats