28/04/2019

L’europeïtzació d’Espanya

3 min
Salvini, amb altres líders d’ultradreta, a la presentació de la campanya europea.

EXCESSOS. L’escenari polític espanyol s’ha europeïtzat en la forma, i en el pitjor del contingut. Més fractura a l’arc parlamentari i més polarització retòrica, simplificació dels missatges i utilització de bots i mobilitzacions simbòliques a cop de Twitter. L’excepció espanyola s’ha esvaït. Es confirma la irrupció de l’extrema dreta de Vox -amb els ràpids càlculs mentals que ja fan des d’Itàlia, Matteo Salvini, o des de Polònia, Jaroslaw Kaczynski, imaginant un front de dreta radical amb capacitat de bloqueig al pròxim Parlament Europeu-. El populisme xenòfob exporta argumentari, ofereix aliances i aspira a reorganitzar-se per transformar la Unió Europea. És l’europeïtzació de la retòrica més radical, d’aixecament de murs i blindatge de fronteres, l’apel·lació a les qüestions identitàries, les guerres culturals i el tradicionalisme, o l’agressivitat contra el debat de gènere. El domini del soroll virtual a les xarxes socials, la provocació del políticament incorrecte i Matteo Salvini desitjant sort “de tot cor” per Twitter a Santiago Abascal la vigília de les eleccions. Escenificació transnacional de les forces d’El nostre poble primer.

ADVERTIMENTS. Espanya també s’europeïtza per l’arribada de les coalicions. Era l’últim dels grans estats de la Unió que mai havia tingut un govern de coalició en els últims 40 anys. Pedro Sánchez no podrà governar en solitari. Europa es va fer a cop de consensos que avui en dia estan qüestionats. La política espanyola s’haurà de replantejar la seva idea dels pactes i de qüestionar la política que es construeix des de la imposició de guanyadors sobre perdedors.

Però les eleccions generals espanyoles també poden marcar un camí per a les europees de finals de maig. La destrucció de la cultura política té uns límits. Pablo Casado els ha pogut tastar. És l’avís per a tots els que es puguin sentir temptats d’apostar per un acostament a l’extrema dreta.

El president del Partit Popular Europeu, el francès Joseph Daul, demanava aquest cap de setmana que cap membre de la família democristiana pacti amb formacions populistes i d’extrema dreta. “Cal una reflexió perquè no podem dissoldre l’extrema dreta dins la dreta clàssica”, advertia Daul quan li preguntaven per l’entesa PP-Vox en una entrevista al diari Le Monde. La radicalització de la dreta -amb l’Hongria de Viktor Orbán tensant la malmesa cohesió interna del PPE- s’haurà d’enfrontar a les urnes amb tota una amalgama cada cop més heterogènia de populisme radical conservador. Res està escrit.

MOBILITZACIÓ. La participació espanyola es va disparar aquest diumenge perquè bona part de l’electorat sentia que el vot estava obert. La incertesa deixava un marge per a la sorpresa i per a les ganes de voler influir. Per a la por a determinats canvis o per a la mobilització en favor d’altres. El futur de la Unió Europea també està obert. Les enquestes apunten cap a aquest reforçament de l’extrema dreta, que podria arribar al 30% dels escons. Les majories a l’Eurocambra poden canviar però -amb uns colors o amb uns altres- seguiran sent imprescindibles per aprovar la futura legislació europea. I aquest joc de noves majories està més obert que mai.

La mobilització no té per què venir només de la dreta. Si l’electorat creu que el seu vot pot servir per a alguna cosa, participarà.

Per això, el pitjor d’aquestes eleccions espanyoles amb tanta evocació de la nova realitat europea és, precisament, la vergonyosa absència de la política i els debats comunitaris. La campanya de l’esbroncada, els debats flexibles i els missatges contundents -sobretot quan es tracta de Catalunya- ha menystingut el debat europeu quan el futur de la UE no es decideix únicament a les eleccions europees sinó a les generals de cadascun dels estats membres.

stats