L’endemà sirià

En la gran hipocresia de l’escenari sirià, fins i tot l’esforç humanitari s’ha convertit en oxigen per a Baixar al-Assad

DERROTES. La guerra contra Baixar al-Assad ha fracassat. La revolució del 2011 va deixar d’existir fa molt de temps perquè mai va ser un conflicte binari. Entre tots -els que intervenien des de l’exterior i els que lluitaven al servei de causes diferents a l’interior- la van massacrar. Mai hi ha hagut una alternativa única i real a Al-Assad.

Després de l’efímera revolta inicial i de set anys de guerra civil, l’agonia siriana es prepara ara per al capítol final. Un final en diferit, amb intervenció exterior -de Rússia i Turquia-, amb un escenari, Idlib, que és com un microcosmos del que ha sigut aquesta guerra, i amb la retòrica de la seguretat humanitària altre cop en joc, malgrat que el dret internacional humanitari ha quedat tan arrasat en aquest conflicte com el territori que ha anat canviant de mans a sang i foc.

El règim de Damasc està a punt de declarar-se vencedor. El govern ja controla més de la meitat del país, incloent-hi les zones més poblades, les principals ciutats, la costa, la frontera amb el Líban i la major part de la frontera amb Jordània, així com el desert central de Síria i els principals camps de gas. Al-Assad serà el gran supervivent d’una guerra que es va començar a decidir el 2015 amb la implicació militar russa. Moscou i Teheran l’han finançada. Turquia s’ha ocupat del front kurd. Els Estats Units i Europa han optat per ser irrellevants. Les Nacions Unides fa mesos que es van declarar “impotents”. Entre tots han acabat legitimant Al-Assad i, amb ell, els seus crims de guerra.

CONTRADICCIONS. En la gran hipocresia de l’escenari sirià, fins i tot l’esforç humanitari s’ha convertit en oxigen per a Baixar al-Assad. “Les agències de l’ONU, com ara l’Organització Mundial de la Salut, han permès que el règim d’Al-Assad prengués el control de la resposta humanitària internacional” i això vol dir la gestió dels “30.000 milions de dòlars de donants que s’han utilitzat per esquivar les sancions internacionals i subvencionar el cost de la guerra que du a terme el govern”. Ho denuncia en un article a la revista Foreign Affairs la doctora Annie Sparrow, que ha treballat en zones de conflicte. També a Síria. Bona part d’aquests milers de milions en fons desviats provenen dels mateixos governs occidentals que havien imposat les sancions polítiques. Els mateixos que escenificaven operacions militars aèries i es mobilitzaven contra l’arribada de refugiats. Contradicció rere contradicció.

Amb una mà el règim sirià ha segrestat l’esforç humanitari més car de la història, centralitzat i repartit des de Damasc, i amb l’altra utilitzava la salut, sobretot dels menors, com a arma de guerra. Mentre Al-Assad imposava el seu control a agències i organitzacions internacionals -obligades a col·laborar amb el règim-, l’exèrcit sirià destruïa hospitals, assassinava metges i forçava la fugida desesperada de milions de persones. Una forma de tortura a través de la falta d’assistència mèdica o dels setges sobre una població amenaçada de morir de fam.

A Síria, hi ha un cansament palpable de la guerra. El règim bombardeja amb míssils i pamflets que criden a la rendició. A les zones sota control d’Al-Assad s’apliquen uns suposats processos de “reconciliació” amb resultat de repressió i revenja. Idlib serà l’última gran batalla, però no el final de la guerra. Encara que l’ONU torni al joc diplomàtic de les trobades internacionals per a la reconstrucció postconflicte, la de Síria és una mort lenta. La ficció del dia després és encara tan llunyana com la voluntat política d’una comunitat internacional que va girar l’esquena als sirians fa massa temps. Caldran moltes generacions per tornar a veure Síria en pau.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF