De les conspiracions a la confiança
FICCIONS. El juliol del 1983, un diari de l’Índia anomenat The Patriot va publicar una notícia en què assegurava que el virus de la sida havia estat fabricat en secret per científics del govern dels Estats Units per eliminar la població afroamericana i l’homosexual. Dos anys després aquella història apareguda en un rotatiu desconegut, molt abans dels temps d’internet, ja s’havia estès pel continent africà. A finals del 1986 la teoria conspirativa corria per Europa. Dos científics alemanys van escriure sobre el tema i alguns diaris del continent van reproduir la notícia. Fins que el 30 de març del 1987 la història feia el salt a la televisió dels Estats Units de la mà de Dan Rather, aleshores encara aspirant a llegenda catòdica del periodisme nord-americà. Dos-cents articles en un total de 80 països van acabar viralitzant -per la via lenta- una ficció inventada pel KGB, i el cas va arribar a l’agenda d’una trobada bilateral entre Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov. Tot plegat ho explica el New York Times en una sèrie de reportatges sobre l’abast de la desinformació russa en la vida política i social dels EUA. S’anomena “Operation Infektion”.
D’aquella ficció sobre la fabricació d’una suposada arma biològica anomenada sida fins a la banalització del terme fake news per etiquetar qualsevol fet, dada o anàlisi que no interessi políticament. D’aquella unitat primària del KGB per fabricar i implantar històries destinades a canviar percepcions fins a la imposició de la desconfiança institucional.
DESCONFIANÇA. Experts de la Universitat de Cambridge defensen que la millor manera de preparar-nos contra els rumors, les mentides i la desinformació és inocular-nos-en el virus. Si tots sabem com és de fàcil fabricar mentides i escampar-les per les xarxes, també anirem més alerta a l’hora de creure’ns tot el que llegim. La malfiança i el dubte com a antídot.
La realitat és que no hi ha cap solució d’èxit a hores d’ara. Les institucions europees han renunciat a jugar la carta del desmentiment perquè s’han adonat que cada cop que es refereixen a una informació per desacreditar-la acaben contribuint a fixar-la més en la memòria d’aquells que ja tenen tendència a creure-se-la. Estem destinats a viure en un món de versions contradictòries, on el principal problema no és que proliferin els poders interessats a escampar mentides sinó que creixi exponencialment la capacitat de difondre-les i la quantitat de gent disposada a creure-se-les. Per la tribalització de les xarxes socials. Pel cinisme de pensar que els fets es basen en opinions i no al revés.
Per això un pensador com Timothy Snyder, historiador i defensor del periodisme independent, que acaba de publicar El camino hacia la no libertad, alerta aquests dies del perill d’aquest “nou contracte social” basat en la desconfiança. “Si ningú creu en el futur, ningú votarà”, adverteix Snyder, i “sense fets ni ètica no tenim futur”, deia en una conferència recent.
Les enquestes d’opinió demostren, per exemple, que les crítiques a la UE no es basen en un rebuig de la integració europea com a principi sinó a un desencantament pels seus resultats. El camí per recuperar la confiança en el futur està marcat. Cal escoltar les preocupacions de l’electorat.
“El fet és que l’absència de canals entre les institucions comunitàries i els ciutadans europeus, que se senten capaços de contribuir-hi amb les idees i les demandes que han de caracteritzar qualsevol canvi democràtic, acaba debilitant l’autoritat política” de la Unió, escriu el diplomàtic europeu Pierre Vimont. I en temps d’autoritarisme i de desafiament del políticament correcte, el poder normatiu de la UE, despullat d’emoció i amb els seus propis problemes identitaris, necessita recuperar confiança.
