De l’armistici a la crisi europea

CARME COLOMINA
CARME COLOMINA

EXHIBICIONS. Desenes de persones van desfilar ahir pels carrers de Varsòvia amb crits de “Déu, honor i pàtria”. Banderes blanques i vermelles per celebrar el centenari de la independència de Polònia. Una marxa massiva i oficial per diluir, entre la multitud, l’exaltació ultranacionalista i racista d’ara fa un any. Nacionalisme d’estat per amagar l’agressivitat de grups supremacistes, antisemites i d’extrema dreta radical que s’hi van sumar.

El govern i la presidència del país van desfilar escortats, a poca distància, pel fum de bengales vermelles i simbologia feixista. La dreta ultraconservadora del PiS, el partit Llei i Justícia de Kaczynski, va oferir l’embolcall perfecte per a l’exhibició ultracatòlica i nacionalista que ahir es va desplegar a la capital polonesa.

DISCURSOS. Fronteres borroses determinen bons i dolents. Emmanuel Macron advertia ahir a París dels perills d’un nacionalisme que és “una traïció al patriotisme”. El president francès s’erigia, altre cop, en defensor del multilateralisme i els “valors morals” davant un Donald Trump que fa només unes setmanes, durant un míting de campanya, es va declarar “un nacionalista”. Una vegada més, Macron exercint d’estadista mundial malgrat les seves pròpies derives, que el van portar la setmana passada a reconèixer el mariscal Pétain com un dels grans herois francesos de la Primera Guerra Mundial, obviant que va liderar el règim col·laboracionista durant l’ocupació nazi. Però Macron també era ahir un president en campanya “contra la lepra nacionalista” (que serà el seu leitmotiv per a les pròximes eleccions europees) en el centenari de l’armistici que va decidir el final de la Primera Guerra Mundial a l’Europa Occidental.

La pau del 1918 va ser de mires molt curtes. Un armistici firmat pels vencedors contra els vençuts. Amb reparacions de guerra humiliants. Un final a la violència bèl·lica que no va acabar, ni per aproximació, amb tot l’odi incubat. En què la pau només va transformar la continuació del conflicte. El “fracàs” d’aquella Primera Guerra Mundial per construir “un ordre mundial estable encara se sent avui a Ucraïna o al Pròxim Orient”, recordava dijous a Barcelona l’historiador alemany Robert Gerwarth.

CANVIS. L’Europa d’avui torna a ser un món de guanyadors i perdedors on el centre polític ha quedat totalment erosionat i creixen els extrems, i on emergeix de nou el populisme i la radicalització.

A Europa li torna a fallar la memòria, sobretot perquè la percepció de la UE -el suport o no al projecte europeu- ja no depèn tant de la memòria col·lectiva com de l’experiència individual. La confiança en la UE té menys a veure amb la idea de superació del conflicte bèl·lic i molt més amb la confiança individual de cadascú en el futur més immediat i amb la sensació de com ens hem sentit tractats en aquesta Unió de desigualtats engolida per una globalització amb noves potències econòmiques i manufactureres.

Europa no necessita discursos alliçonadors de mires curtes. Necessita canvis profunds. No n’hi ha prou de tornar a assenyalar públicament amb el dit acusador els que s’equivoquen i humiliar-los davant el món. “El projecte europeu s’ha de reinventar més enllà del relat de la pau, ha de reflexionar sobre com integrar més persones”, deia dijous un altre expert en la Primera Guerra Mundial, l’historiador francès Victor Demiaux, amb qui Gerwarth va debatre al CCCB. La primera amenaça a la UE és la desigualtat perquè sense percepció de seguretat i benestar la legitimitat del projecte europeu acaba qüestionada.

“La humiliació, l’esperit de revenja, la crisi econòmica i moral van alimentar l’auge del nacionalisme i el totalitarisme”, recordava ahir Macron. Per això, sense recuperar la idea d’una UE on tothom se sent beneficiat o protegit serà impossible revertir els discursos de promeses alternatives i renacionalització de les solucions que s’escampen arreu de la Unió.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF