La UE a 27 ja és una realitat
UNITAT. El Regne Unit marxarà formalment el 29 de març de l’any que ve. Tot i que, a la pràctica, i en el millor dels casos, ho farà com a mínim un any i mig més tard, i la futura relació dels britànics amb el continent encara té uns quants punts per aclarir. Més incerta és, fins i tot, la probabilitat que Theresa May se’n surti amb aquest acord de divorci i aconsegueixi el suport necessari al Parlament i entre els britànics per tirar-lo endavant. En qüestió de dies pot passar de tot al Regne Unit, però la Unió Europea ja ha fet el seu propi recorregut. Un camí inimaginable l’endemà del referèndum del Brexit, i que ha posat les bases de la UE a 27.
Els europeus han aconseguit mantenir la unitat fins al final. A Brussel·les no poden amagar una certa satisfacció perquè no era gens evident a finals del 2016. La UE, com a projecte, encarava un trauma històric. La complicada relació entre vint-i-vuit països tan diferents i tan dividits -amb crisis internes obertes, i en un moment de debilitat de la Unió que augurava més una confrontació de tots contra tots que no pas una negociació centralitzada- no era la millor manera de fer front al desafiament britànic.
May haurà de gestionar ara el drama de no poder complir les expectatives de ningú, ni dels que volien un Brexit dur ni dels partidaris de quedar-se. Brussel·les ha aconseguit, en canvi, reforçar les expectatives de continuïtat i la fortalesa negociadora a la Unió.
INCOMPRENSIÓ. La dura negociació del Brexit també és la constatació que la UE pot ser un procés reversible, però no tant. Londres sempre va confiar que, quan arribés el moment de la veritat, les capitals s’afanyarien a salvar la seva relació econòmica bilateral amb el Regne Unit sense entendre que el mercat únic és el terreny de joc imprescindible i innegociable per a les relacions econòmiques i empresarials dels estats membres.
Fins i tot, si May no aconsegueix un altre miracle i aquest “únic acord possible” -com l’ha definit el president de la Comissió, Jean-Claude Junker- s’hagués de reobrir, Downing Street hauria de renegociar des de la certesa que, agradi o no als brexiters de línia dura, el procés d’europeïtzació de les polítiques, els intercanvis entre països i la mobilitat dels ciutadans -els treballadors, els turistes, els pensionistes- són reals. I el Regne Unit té molts dels seus ciutadans pendents d’un futur incert.
Des de Londres sempre s’insistia que la lliure circulació de treballadors no només era una problema per al Regne Unit i confiaven que, al final, arrencarien alguna complicitat per limitar la mobilitat laboral. L’assumpció era equivocada. A la UE cada vegada hi ha més estats membres que qüestionen la migració de països tercers i l’arribada de refugiats, però no volen debilitar la llibertat de circulació de treballadors. Sobretot perquè és l’est o el sud qui més busca feina al nord-oest de la Unió.
INCERTESA. Finalment, la UE no ha abandonat Irlanda. La tensió d’aquestes últimes setmanes feia que més d’un comencés a especular amb si caldria que Dublín acceptés també fer concessions en la seva frontera amb Irlanda del Nord. La idea de sacrificar la línia vermella d’un estat membre per complaure el soci que vol marxar era decebedora. Però els Vint-i-set van aguantar i May va acabar cedint.
Entre la “tragèdia” que aquest 25 de novembre ha suposat per a Juncker i la grandiloqüència d’Emmanuel Macron fent una crida, una vegada més, a la refundació de la Unió, hi ha la realitat. “Hem gestionat una obra d’art diplomàtica”, deia la cancellera Merkel en acabar la cimera. Però, fins i tot si ha estat una gestió espectacular del desastre, el desastre encara hi és, perquè tot continua completament obert i incert. I el futur de la relació està per decidir.
