17/12/2017

Reinventar el ‘mainstream’

3 min
Sebastian Kurz, del Partit Popular d’Àustria, és el nou canceller d’Àustria i el cap de govern més jove del món.

PACTES. Àustria ja té govern. Un govern en què l’extrema dreta xenòfoba controla les carteres d’Interior, Afers Estrangers, Sanitat i Serveis Socials, Transports i Funció Pública. Un govern que presideix el conservador Sebastian Kurz, que, amb 31 anys, s’ha convertit en el cap de govern més jove del món i, per a alguns, en el referent de la renovació de la dreta europea.

Kurz no és referent de res. És el símbol d’un moment polític i d’unes coordenades geogràfiques. D’un cor d’Europa que vol segregar estudiants per origen i repartir drets de nacionalitat més enllà de les seves fronteres. Una Europa que construeix sobre el discurs de la por, disposada a retallar en solidaritat i en memòria històrica. Perquè el passat fa nosa per reescriure el present. Sobretot si el vicecanceller austríac havia flirtejat amb el neonazisme en la seva joventut.

Ja no hi ha línies divisòries reals en la política europea. Ja no hi ha cordons sanitaris que aïllin determinades polítiques del poder perquè el poder ho justifica tot. L’estratègia del catch-all s’ha anat ampliant i desplaçant cap a la dreta. De la xenofòbia al liberalisme. Units per exacerbar la diferència.

ASSIMILACIONS. El populisme no és una ideologia. És una estratègia, el mitjà per obtenir el poder. I, malgrat tot, la seva agenda política ha impregnat els programes i discursos dels partits tradicionals. Els copien retòrica i polítiques.

Emmanuel Macron, Mark Rutte o Sebastian Kurz es venen com els nous líders que han de reinventar el mainstream. Però la seva oferta de renovació passa, precisament, per reproduir fórmules d’aquestes forces populistes que suposadament volen erradicar. Macron els copia el discurs emocial. L’holandès Rutte ha adoptat la línia dura contra la immigració.

El populisme, per la seva banda, també s’ha diversificat. La voluntat de Marine Le Pen, per exemple, de seguir a l’euro o sortir-ne fluctua segons el moment electoral. L’extrema dreta hongaresa -el Jobbik de les camises negres i les patrulles ciutadanes per caçar immigrants- s’ha vist obligada a repensar-se davant un Fidesz, el partit del primer ministre Viktor Orbán, que li ha anant menjant espai polític. Hi ha un suposat populisme pragmàtic de centre que entén la política com a gestió d’interessos, com qui dirigeix una empresa sense més ideologia que el pragmatisme de defensar el benefici propi. És la política de la utilitat i el lucre que defensa el nou primer ministre txec, el milionari Andrej Babis.

Hi ha populisme d’esquerres i populisme contraprogressista. Partits per canalitzar ires col·lectives i d’altres que defineixen identitats. Partits que es vesteixen de defensors dels valors liberals -com la dreta populista de l’holandès Geert Wilders- amb propòsits il·liberals, com és l’estigmatització de l’islam.

ALTERNATIVES. Immersa en una desestructuració del sistema tradicional de partits, la Unió Europea no té cap recepta contra el populisme. Durant uns mesos, la victòria de Rutte a Holanda i de Macron a França li han permès autoenganyar-se i confirmar que, finalment, el 2017 s’haurà superat sense que l’onada electoral populista hagi arrasat el projecte europeu. Però res no ha canviat.

Gairebé dos terços de la ciutadania europea creu que la immigració té un impacte negatiu als seus països, segons una enquesta publicada el mes passat per un centre de recerca francès. Fa dos anys els qui l’entenien com “una càrrega econòmica” tot just superaven el 50%. A Alemanya aquesta xifra ha passat del 29% a la meitat de la població.

La inseguretat econòmica no és conseqüència del populisme, sinó al revés. Una enquesta del Pew Research Centre demostra que el 71% dels holandesos, el 69% dels alemanys, el 67% dels suecs o el 57% dels hongaresos confien poc o molt poc que els seus governs faran el que és correcte pel seu país.

La democràcia necessita alternatives i la UE (i els líders polítics arreu d’Europa que utilitzen Brussel·les per defugir responsabilitats polítiques) ha estat incapaç d’oferir-les: vies d’entrada legals per als immigrants, xifres reals sobre l’impacte econòmic de la immigració en una UE envellida, polítiques socials que retallin les desigualtats engrandides per aquests anys de crisi, i un discurs propi que surti d’aquest nosaltres i ells (que no només divideix europeus i extracomunitaris sinó també uns europeus dels altres). El populisme no és la solució. Replicar-lo des dels partits tradicionals, encara menys.

stats