Misc 03/07/2011

Multiplicar les engrunes

i
Carme Colomina
3 min
El president de la Comissió Europea, el del Parlament i el polonès divendres.

És difícil recuperar l'alè. Encara s'estan discutint els detalls del nou fons de rescat per a Grècia i ja s'ha donat el tret de sortida a una nova negociació pels diners de la Unió Europea pels pròxims anys, el disseny del futur pressupost comunitari pel període 2014-2020. Un pas més en el debat sobre quin model econòmic cal per sortir de la crisi. Austeritat i retallada o inversió per reactivar l'economia.

D'entrada, la Comissió Europea ha posat una primera proposta damunt la taula aquesta setmana. Valenta pels temps que corren. La idea és redistribuir els diners que hi ha per garantir els fons per a les regions més pobres, més diners per a la innovació, les xarxes de transport i la creació d'un impost sobre les transaccions financeres. I ara, tothom a jugar les seves cartes. En una banda, els vuit països -encapçalats per Alemanya, França, la Gran Bretanya i Holanda- que des del desembre volen de passar les tisores per Brussel·les. A l'altra, Polònia, Hongria i Espanya, que demanen més generositat. Danesos i suecs també s'han apuntat ràpidament al no. Londres diu que la proposta de Barroso no és realista. Espanya s'hi apunta a favor i confia que si hi ha més diners per a la innovació, Catalunya, Madrid i el País Basc en sortiran beneficiats.

Hi ha un any de discussions i regateig per endavant. Un joc de trilers sobre un pressupost que suposa només un 1% del PIB de cadascun dels estats de la Unió. Un 1% de la renda de cada país és el que s'aporta a les arques dels 27. Això és el que ens costa una UE a qui exigim que arribi a cobrir totes les necessitats.

Des de fa temps la solidaritat entre europeus està en entredit. Més d'una dècada de desgast. El pressupost del 2000 es va aprovar sota el dictat d'una Alemanya que ja es negava a apujar el sostre d'aportació a la UE. L'estira i arronsa es va tancar de matinada en una cimera a Berlín, entre uns caps d'estat més preocupats pel que passava a Brussel·les, on l'OTAN acabava de donar l'ordre d'entrar en guerra i bombardejar els tropes sèrbies que ocupaven Kosovo. José María Aznar, un dels qui més havia batallat per fer créixer el pressupost, compareixia a les 5 de la matinada en una austera sala de premsa al costat del zoo de Berlín, just quan un ratolí travessava l'habitació. L'esglai general no va moure ni un pèl del bigoti d'un Aznar tens i esgotat.

L'acord pel pressupost del 2007 -l'actual- encara va ser més trist. La UE ja tenia 25 membres i era a punt de convidar Bulgària i Romania, pobres, sense capacitat -com s'ha demostrat- de saber utilitzar les ajudes comunitàries ni de frenar la corrupció que malversa els diners que arriben. Però els líders europeus només volien seguir escurçant els diners que envien a la comunitat perquè els redistribueixi.

Lluny de l'Europa dels 80

Sota presidència britànica, la UE va acordar un pot més petit que calia repartir entre molts més. Els nous membres es van adonar aleshores que aquesta terra promesa que els havia obert les portes no era ben bé com es pensaven. Els diners que hi hauria per als nous membres eren molts menys dels que van ajudar a desenvolupar Grècia, Espanya i Portugal quan les joves democràcies mediterrànies es van sumar a la Unió durant la dècada dels 80. Aquesta Europa mediterrània que ara torna a necessitar la generositat d'uns socis del nord cansats de pagar i descreguts del projecte.

stats