Merkel i els ‘murs d’ignorància’
RENÚNCIES. L’extrema dreta flamenca ha decidit que la llei per garantir llistes cremallera a Bèlgica no és cosa seva. El Vlaams Belang (Interès Flamenc), la força que més vots va guanyar en l’últim superdiumenge electoral del país, ha substituït les dues dones electes, per al Parlament flamenc i per a l’Eurocambra, per homes. Un cop escollides, el partit ha renegat de la paritat i elles mateixes han presentat la dimissió per cedir el lloc a altres candidats, homes, de la formació. “Un 50% de dones en política és massa”, diu el seu líder, Tom Van Grieken. Al cap i a la fi es tracta d’un partit que històricament ja havia considerat que la despenalització de l’avortament era un error perquè “convertia en llei els estats emocionals de les dones”, i que ara desafia la paritat institucional. Xenofòbia i misogínia. La polarització sobre el discurs de gènere, la contestació contra els drets de les dones, s’ha convertit en un nou argument compartit i transversal entre bona part de l’extrema dreta europea. I no només a Europa.
Es qüestionen valors i drets. Es desafien consensos que haurien de ser compartits, i això debilita una Unió Europea que, en teoria, s’havia d’edificar sobre una determinada manera d’entendre no només l’economia i el mercat sinó també els drets, la solidaritat i el sistema democràtic. És una erosió a càmera lenta. Un canvi gradual. Un seguit de renúncies que van entrant, a poc a poc, en les agendes polítiques.
Les democràcies són fràgils perquè depenen del fet que totes les parts acceptin unes normes comunes, venen a dir els autors del llibre How democracies die [Com moren les democràcies], els politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt.
CANVIS. El 20 de juny del 1987, davant la Porta de Brandenburg de Berlín, Ronald Reagan va pronunciar la seva famosa frase “Sr. Gorbatxov [aleshores, secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica], enderroqui aquest mur”. Reagan demanava el final d’un mur físic i polític que havia dividit el món en dos grans blocs. En dos sistemes i dues visions oposades. Angela Merkel va créixer darrere d’aquell mur. Al Berlín Est. Fora d’una Unió Europea que dècades després governaria.
“El Mur de Berlín limitava les meves oportunitats. Em barrava literalment el pas”, va dir la cancellera alemanya, dijous passat, als estudiants de Harvard en el discurs de graduació. Merkel els va parlar d’“enderrocar murs”, els murs “de les ments” i els murs “de les societats”. No va necessitar anomenar Trump. Tot el seu discurs va ser un missatge contra el trumpisme. Va demanar que s’aprengui “a mirar el món amb els ulls dels altres i que se’n respecti la història, les tradicions, la religió i la identitat”. Va reclamar la defensa dels valors i de la honestedat, com el fet de “no dir que les mentides són veritats i que les veritats són mentides”. I va canviar de l’alemany a l’anglès per demanar que s’enderroquin “els murs de la ignorància i de l’estretor de mires”.
No calia anomenar el president dels Estats Units. Tot el discurs -aplaudit un munt de vegades- va ser un missatge contra els abusadors, els intolerants. Contra una visió testosterònica del món. Contra un president que el mateix dia exercia també de convidat d’honor en la graduació de l’Acadèmia de la Força Aèria a Colorado, on va alertar els graduats que ells seran els encarregats de “redefinir la guerra en un moment crític de la història dels Estats Units”. En un moment en què “no se sacrificaran els interessos nord-americans a cap poder estranger”.
El món és fràgil perquè està en procés de canvi. Perquè el sistema liberal ha entronitzat nous líders que reneguen de consensos, aliances i valors, que interpreten les normes comunes com a murs que els barren el pas. Trump i Merkel són dues visions oposades d’un mateix món.
