Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

Merkel, capítol tres

Angela Merkel ha estrenat el seu tercer mandat parlant d'Europa, desafiant la por de la majoria dels governs de la UE a reobrir els tractats comunitaris, i reclamant que aquells països més vulnerables que es vulguin beneficiar de la solidaritat dels seus socis firmin un contracte que els comprometi a seguir reformant la seva economia. La cancellera alemanya se sap políticament més guanyadora que mai. Cap altre país de l'eurozona compta, en aquests moments, amb una economia i un govern tan forts i amb prou capacitat per reformar la UE. Tres mesos després de les eleccions alemanyes que havien paralitzat els grans canvis pendents a la unió monetària, Merkel torna a posar en marxa la seva agenda.

El primer pas va ser volar a París per a una trobada bilateral amb François Hollande, per exhibir cordialitat, però també una falta de sintonia que encara debilita més el president d'una França qüestionada a Brussel·les i Berlín. Si hi havia algun èxit implícit en aquesta visita era únicament que Merkel s'havia dignat a tornar el gest que el mateix Hollande li va fer el 15 de maig del 2012, el dia de la seva arribada a l'Elisi. Aquest cop l'avió de la cancellera no va rebre cap descàrrega elèctrica d'un llamp com li va passar al president francès en el seu viatge a Berlín. "Una manera de dir -escrivia Le Monde - que ja no hi ha gens d'electricitat en l'ambient entre França i Alemanya".

Malgrat les esperances de París i dels analistes més optimistes que confiaven que la Gran Coalició amb els socialdemòcrates alemanys podria suavitzar de cop la doctrina de l'austeritat, Merkel aposta per la continuïtat de la seva política econòmica i europea mantenint Wolfgang Schäuble al capdavant del ministeri de Finances.

Més cautela i control dels estats

Angela Merkel és una líder pragmàtica i -com bona part dels seus col·legues europeus- la por al risc ha marcat aquesta lenta i socialment traumàtica sortida de la crisi. Res fa pensar que en aquest tercer -i probablement últim mandat- Merkel s'espolsarà la cautela que la defineix. La seva és una Europa controlada pels estats i amb centre neuràlgic a Berlín. L'últim acord de mínims per a la Unió Bancària ratificat divendres pels caps d'estat i de govern a la cimera de Brussel·les, que arriba amb una dècada de retard i més intergovernamental del que caldria, n'és l'exemple més clar.

El ritme de transformació d'aquesta Unió seguirà sent alemany. Encara que Alemanya sigui, avui, el país de l'eurozona que menys ha reformat la seva economia els últims anys.

"Alemanya només és forta si Europa és forta", va tornar a reiterar com un mantra de consum intern la cancellera en el seu discurs d'investidura. Els crítics li retreuen, però, que el motor productiu d'Europa hauria pogut fer més per estimular la seva economia domèstica i evitar que alguns socis com ara Grècia, Portugal i Espanya correguessin el risc de caure en la deflació.

Angela Merkel és la líder indiscutible d'Europa, però no és una líder paneuropea. El seu cap i el seu cor són a Berlín.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF