De Lehman Brothers a Donald Trump

IMPLOSIÓ. Vivim encara a l’ombra d’una crisi engendrada al cor del capitalisme. El 15 de setembre del 2008 Lehman Brothers va fer fallida. Va ser l’inici d’una dècada d’austeritat, de desigualtat, d’impunitat, però no de refundació. Ni de canvis reals. No hi ha hagut assumpcions de responsabilitats. Els arquitectes de tot aquell sistema d’estafa piramidal continuen dempeus. El pes d’un esfondrament de conseqüències globals es va carregar sobre la gent, sobre els petits accionistes i les finances públiques d’uns estats obligats a rescatar els bancs que amenaçaven l’economia. Europa va convertir Grècia en màrtir. Els bancs centrals es van espolsar responsabilitats. La cobdícia va entrar temporalment al congelador per por, no per vergonya. Nicolas Sarkozy, el president francès que el 2008 prometia la refundació del capitalisme, és avui un polític a l’ombra, perseguit pel finançament il·legal de la campanya electoral que el va portar a la presidència en els primers compassos de l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units, la crisi de les subprime.

La primavera del 2009, el president Obama va reunir els directius dels principals bancs del país a la Casa Blanca. “La meva administració és l’única cosa que us separa de la forca”, els va advertir. L’administració Obama va abocar-hi diners, i el Congrés i la justícia nord-americans van aplicar cirurgia estètica, pràcticament indolora, sobre Wall Street. El gran fracàs de la doctrina de l’autoregulació dels mercats es va saldar amb uns mínims canvis normatius i unes “reformes estructurals” pendents de recuperar la demanda i la productivitat.

CONTINUÏTAT. Deu anys i molts sacrificis després, el món postcrisi sembla haver fet un salt al passat i no pas cap al futur. El daltabaix financer s’ha acabat traduint en un canvi global però no cap a una nova economia sinó cap a una crisi profunda del sistema de representació política. El preu del rescat es va pagar amb empobriment econòmic i amb la desconfiança en un sistema que havia fallat, que ens va deixar desprotegits perquè ens havíem cregut que els diners eren per a tots.

Milions de persones van perdre la feina, la casa i les pensions. La incertesa sobre el futur es va apoderar de molts milions més.

La crisi financera va demostrar els límits del poder polític però també la capacitat de regeneració dels grans actors del sistema bancari. I ara, mentre alguns gurus adverteixen del risc d’una nova gran recessió, el populisme i l’autoritarisme s’imposen a les urnes. El món continua privatitzant beneficis i mutualitzant riscos, mentre la retòrica de la insolidaritat i el replegament social ha anat guanyant adeptes.

“El llegat més gran de la crisi financera és la presidència Trump”, assegura l’analista Joshua Green a l’agència Bloomberg. Obama va poder salvar els banquers de la forca però no va evitar que la ràbia social d’aquests anys s’emportés el seu llegat, deixant-lo en mans de Donald Trump, el magnat immobiliari, representant d’aquest 1% que acumula la riquesa global, addicte al risc financer i a l’espectacle. Avui defensor del populisme econòmic. El milionari que va arribar a la Casa Blanca denunciant que “les grans estructures de poder global” estaven “robant a la classe mitjana” es dedica ara a retirar sigil·losament moltes de les restriccions imposades per limitar la presa de riscos a Wall Street, i a alleugerir els tests d’estrès al sistema bancari. Hi ha una línia recta que va de Lehman Brothers a Donald Trump. Fills de la desregulació i l’especulació. Les ferides econòmiques i socials d’aquella implosió bancària del primer van crear les condicions perfectes per a l’arribada al poder del segon. El sistema pot continuar.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF