Ingerències russes
PROPAGANDA. L’any 2013 es va filtrar un document intern del Kremlin en què s’assegurava que tres quartes parts de l’estratègia de guerra que segueixen avui en dia els generals russos es basa en la informació. “No tenim cap dubte que hi ha una campanya de propaganda estratègica en marxa”, reconeixia fa temps un dels responsables de l’StratCom, el reduït equip de 14 persones creat al si del Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea, que es dedica a identificar la desinformació que es publica a internet en contra de la UE.
Les principals guerres russes són virtuals, i debilitar l’OTAN i la Unió és un dels seus principals objectius. La maquinària de propaganda és l’arma estratègica per aconseguir-ho. Però també compta amb la proliferació d’una xarxa d’organitzacions civils i partits polítics de dreta a esquerra de l’espectre ideològic amb lligams específics amb Rússia o que, d’una manera o altra, en comparteixen els objectius o interessos polítics: Syriza, el Front Nacional francès, el Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord. Marine Le Pen no és el model del Kremlin per a Europa. Le Pen és només l’instrument útil d’una estratègia de desestabilització. Per això se la finança.
“El caos és barat”, assegura un informe de l’Atlantic Council titulat Els cavalls de Troia del Kremlin. Les limitacions econòmiques de Rússia l’obliguen a buscar instruments amb el màxim rendiment cost-benefici -expliquen els experts d’aquest centre nord-americà- i aquí és on entra la desinformació, els ciberatacs, la compra d’aliances polítiques i la corrupció. Tots ells “mètodes menys cars que les inversions econòmiques o les activitats militars convencionals, però amb un gran potencial desestabilitzador”.
INTERNET. Rússia se sent víctima de l’agressió d’Occident -l’ampliació de l’OTAN, la independència de Kosovo i el conflicte d’Ucraïna alimenten els greuges-. La resposta és aquesta guerra híbrida. La ingerència com a arma. Rússia no només ha construït relats alternatius propis, sinó que a més ha aconseguit que des d’Occident mateix molts se’ls facin seus amb l’efecte multiplicador de les xarxes socials i de nous mitjans de comunicació d’abast mundial.
Twitter reconeix que 30.000 comptes russos o pro-russos van estar actius durant la campanya presidencial del 2016 als Estats Units i van arribar a publicar 1,4 milions de missatges, que van sumar fins a 288 milions de retuits. La majoria d’aquests comptes, a més, es van desactivar després de la victòria de Donald Trump.
Fa un parell de setmanes, al Regne Unit es denunciava l’existència de centenars de comptes falsos a Twitter, suposadament vinculats al Kremlin, que es podrien haver utilitzat per influir en el debat polític britànic i en el referèndum a favor del Brexit.
Mariano Rajoy ha sigut l’últim a apuntar-se al relat de la ingerència russa a les xarxes socials en suport de l’independentisme català.
“No hi ha cap base fonamentada en tot això”, assegura un funcionari del Consell de la UE. El govern espanyol va aprofitar una reunió de ministres en què ja estava previst avaluar el funcionament de l’StratCom per portar-hi la seva denúncia. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fins i tot s’apuntava després a la desvirtuació de la violència policial contra l’1-O. “He vist moltes imatges i moltes fake news ; em sento incapaç de distingir-les”, assegurava la setmana passada en una entrevista a El País.
L’estratègia sobre la intoxicació del debat públic està marxa. Sobre una determinada intoxicació del debat públic.
DISCURS. La Unió Europea ha identificat l’ enemic. El president del Consell de la UE, Donald Tusk, acusava fa uns dies, per Twitter, la política del govern polonès, en mans de la dreta radical i xenòfoba del partit Llei i Justícia, de semblar un “pla del Kremlin”. Theresa May, Emmanuel Macron i Mariano Rajoy han assenyalat amb el dit acusador cap a Moscou. El discurs és clar. La resposta, no.
L’StratCom, que tant apareix als diaris aquests dies, és una unitat de mínims que recull informació. Punt. S’alerta de la narrativa russa però s’és incapaç de crear una contranarrativa europea perquè no hi ha una única posició sobre Putin a la UE. Brussel·les juga amb el perill i l’abús de les etiquetes. ¿Tot el que no és establishment ha de ser considerat populisme o conspiració russa?
La retòrica de Rússia com a amenaça que ressona en moltes capitals europees ja és una victòria per al Kremlin. Putin sap que el seu país no és aquella superpotència de la Guerra Freda, però la capacitat de tensionar Occident el referma entre els seus. Una Unió Europea que se sent desafiada des del seu propi territori no fa sinó confirmar-lo com l’element desestabilitzador que aspira a ser. Qui és que juga al seu joc, doncs?
