Guerres comercials, guerres polítiques
OBSESSIÓ. Només cal fer un repàs de les moltes entrevistes que el magnat Trump va concedir durant les últimes dècades. A totes hi havia una bona dosi d’ego, de solucions pràctiques i consells -no demanats- sobre com arreglar l’economia dels Estats Units i, sobretot, una obsessió: la Xina. “Perquè és el nostre enemic econòmic, perquè s’ha aprofitat de nosaltres com ningú més en la història -deia el Trump precandidat, el novembre del 2015-, perquè és el lladre més gran de tota la història mundial i per tot el que ha fet als Estats Units. Ens ha pres els llocs de treball”. En tot aquest temps ha fet més de 200 tuits dedicats al “contaminador més gran del món”, al “violador” del seu país. I finalment la guerra comercial s’ha materialitzat. Donald Trump i Xi Jinping estan mesurant les seves forces. Els Estats Units i la Xina, les dues economies més grans del món, han entrat en una guerra d’aranzels. Però la realitat és que el Trump proteccionista acaba castigant les exportacions dels grangers del Midwestque el van votar, i mobilitza en contra seva empreses i consumidors afectats, abans de les eleccions de mig mandat del novembre, en què els republicans constataran els costos polítics de la presidència Trump.
PRIORITATS. La batalla és política. Als mitjans estatals xinesos retraten Trump com l’abusador de pati d’escola que amenaça el sistema de comerç mundial mentre Pequín li planta cara perquè “la nova Xina -com deia el ministre de Finances xinès- mai cedeix a la pressió exterior”. La propaganda dels uns contra la propaganda dels altres.
Europa s’ho mira de lluny. Falsa equidistància entre Washington i Pequín. I amb Alemanya patint en silenci perquè els beneficis de la seva balança comercial encara són més exagerats que els de la Xina. La prioritat de Berlín és cuidar les vendes mundials de Volkswagen, BMW i Mercedes. Les odes al proteccionisme de Trump no agraden a Brussel·les però comencen a trobar rèpliques en algunes capitals.
GLOBALITZACIÓ. La revista Harvard Business Review es pregunta en portada aquests dies si no ha començat el final de la globalització. Però el que realment està amenaçat des de fa temps és el multilateralisme. Abocat a una mort lenta de tractats comercials bilaterals. Signats per tots, també per la Unió Europea.
La globalització és una altra cosa. És molt més que la City de Londres, Davos, Wall Street o Xangai. És una cadena de valor a escala planetària. Els geògrafs francesos Armelle Choplin i Olivier Pliez parlen de “la globalització dels pobres”, aquella que han vist al nord d’Àfrica o a les regions portuàries del golf de Guinea, però també en ciutats de Turquia, la Xina o l’Iran. En espais que semblarien exclosos de la globalització econòmica i que, en canvi, formen part d’aquestes xarxes mundials. Per allà on no passen tants capitals com productes de gamma baixa, des dels electrodomèstics fins a la roba, les joguines o fins i tot les extensions de cabells artificials. Productes fabricats a l’Àfrica que es venen a Europa o a la Xina. Aquesta “globalització per baix” -com l’anomenen-és productora i consumidora. És un món amb societats duals. Desiguals.
La globalització, diuen aquests geògrafs, és sobretot una relació entre “dominants i dominats”. Aquest és el joc dels Estats Units i la Xina. Un xoc per aquesta posició dominant. L’admiració de Trump pels líders autoritaris i per l’exercici del poder que fa Xi ha sucumbit a una obsessió més gran encara: aturar la debilitat nord-americana. “Al cap i a la fi, ¿qui pot culpar un país per aconseguir avantatjar-ne un altre en benefici dels seus ciutadans?”, va confessar Trump en una visita recent a la Xina.
