Globalització, segona part

DESCONNEXIÓ. “Al Perú no hi ha partits polítics, només hi ha grups d’interessos”, em diu un enginyer d’una empresa d’hidrocarburs al nord de Lima. El Perú és el tercer país de l’Amèrica Llatina en l’índex de percepció de la corrupció, després de Veneçuela i Mèxic, segons Transparència Internacional. De l’any 2000 al 2018, el país ha caigut del lloc 41 al 105 (d’un total de 180 països) en aquest índex global. La corrupció és arreu. Tres dècades de presidents judicialitzats ho avalen, ja sigui des de la presó (Alberto Fujimori), en arrest domiciliari (Pedro Pablo Kuczynski), detinguts (Alejandro Toledo) o acusats (Ollanta Humala). I en aquesta gran galàxia d’interessos creuats, el 94% de les persones involucrades en algun dels grans casos de corrupció denunciats en tots aquests anys estan connectades. El Perú viu en aquests moments una crisi institucional que ha enfrontat el president, Martín Vizcarra, i el Parlament, ara dissolt. Però, sobretot, els peruans viuen una desconnexió profunda d’un sistema del qual desconfien. La política els ha fallat. Les institucions són cada cop més febles.

El mateix ha passat a Xile. Un sondeig del mes de maig passat assegurava que només el 19% de la població se sentia identificada amb un partit polític, i la percepció de corrupció havia anat creixent.

La mobilització social s’ha anat construint al voltant d’un sentiment de resistència, de la reafirmació d’un nosaltres col·lectiu que, encara que es tradueixi en causes diferents, es revela contra un sistema polític que no ha complert amb el seu deure de protegir la ciutadania.

CONSCIENCIACIÓ. Però també vivim el desafiament a un sistema en què la política ha anat perdent marge de maniobra. És el resultat d’una dècada de crisi econòmica, de desigualtats creixents i previsions de noves desacceleracions que fan que els ciutadans qüestionin cada cop més les societats on viuen i els governs que les gestionen. Els que van fer caure el Mur de Berlín estaven convençuts que el seu futur seria millor que el seu passat i, per a molts, així va ser. Però trenta anys després, “el capitalisme de lliure mercat torna a enfrontar-se a un nou repte ideològic”, escriu Larry Elliot, columnista de The Guardian. En lloc d’un “mercat lliure fort”, tenim un “capitalisme zombi”, considera Elliot. Desil·lusió, buit ideològic i crisi de confiança en uns governs occidentals que van claudicar davant l’emergència de la crisi financera i no han aconseguit refer-se.

Les urnes no restituiran el món precrisi. I l’estat de negació només serveix per aprofundir encara més una crisi que està transformant les societats democràtiques.

Repetir les eleccions espanyoles només ha servit per agreujar encara més la fragmentació política. Alemanya, França, Itàlia o Suècia tenen governs cada cop més dèbils. En paral·lel, la pèrdua d’influència de les democràcies occidentals dibuixa un canvi global en els equilibris de poder.

Bertrand Badie, professor emèrit de Sciences Po, a París, està convençut que “ha començat el segon acte de la mundialització”. Segons aquest politòleg, el primer acte va ser la “construcció ingènua” post Mur de Berlín que va assimilar la globalització amb el neoliberalisme per construir un món concebut com un mercat, marginalitzant la política i escombrant la protecció social.

El nou acte s’escriu, de moment, des del desafiament, des de la presa de consciència que es vol un canvi. El com és encara inconnex, desendreçat i fragmentat perquè el teló d’aquesta segona part tot just s’aixeca.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF