Finals de règim
REVOLTA. Tard o d’hora, els règims de les mòmies trontollen. De vegades massa tard: dictadors lligant successions des del llit, esgotant els últims dies de vida i de quaranta anys de repressió. Altres vegades són la pressió del carrer o la mateixa supervivència del règim les que mouen la cadira de presidents vitalicis apoltronats sobre sistemes de nepotisme, corrupció i repressió. Que l’hi preguntin a Hosni Mubàrak.
Veig les manifestacions d’arreu d’Algèria i recordo la plaça Tahrir del Caire a principis de febrer del 2011. L’efervescència, les esperances, les ganes de reformes i la complicitat dels primers moments. Ara són els estudiants, famílies i pensionistes d’Alger o d’Orà els qui es revolten pacíficament per demanar canvis en un país on el 45% de la població té menys de 25 anys. M’arriben fotografies de joves esperançats que criden contra un cinquè mandat de “la mòmia”, com li diuen els algerians a un president octogenari que fa segles que ja no parla en públic i només reapareix en moments puntuals assegut en una cadira de rodes com un ninot embalsamat. Però Abdelaziz Bouteflika es nega a marxar. O potser és el sistema que ell representa, aquesta vella guàrdia que, de cop, es mira la revolta del carrer i pensa en la seva pròpia supervivència, la que s’aferra al vell president malalt. Malgrat la pressió popular, ahir el règim va anunciar que Bouteflika, hospitalitzat a Suïssa, es tornarà a presentar.
REPRESSIÓ. Em ve a la memòria el Mazir, un jove egipci que en plena batalla campal entre seguidors i detractors de Mubàrak a la plaça Tahrir, aquell hivern d’ara fa vuit anys, em deia confiat que només eren “les últimes urpades d’un règim moribund”. Mubàrak va morir molt abans que el seu règim. “La justícia, els serveis secrets, l’aparell de l’estat no han deixat de treballar mai pel retorn de l’exèrcit al poder”, reconeixia el 2014 un periodista egipci represaliat, i el general Abdel Fattah al-Sissi ha imposat un govern repressor que, segons Aministia Internacional, ha convertit Egipte en “una presó a l’aire lliure”.
Hi ha urpes molt llargues. Tentacles de poder que van més enllà dels règims corruptes que es perpetuen en contra dels desitjos dels seus governants. Per això la Unió Europea va anar a Egipte, fa uns dies, a la cimera amb la Lliga Àrab que es va fer a Xarm al-Xeikh. La prioritat de la UE era parlar d’immigració i terrorisme, però, una vegada més, els Vint-i-vuit acabaven comprant el discurs de la repressió i l’autoritarisme com a única alternativa a un suposat caos. Com el 2011, la Unió Europea s’oblida que la frustració i la falta d’expectatives i d’esperança que suposa viure sota aquests règims corruptes i dictatorials són l’origen dels veritables problemes que hi ha a la frontera sud d’Europa. Però la UE va marxar d’Egipte sense parlar de drets humans.
CONNIVÈNCIA. El discurs de l’estabilitat és novament el tentacle més poderós a banda i banda del Mediterrani.
És la mateixa retòrica que sona a Alger. L’amenaça del caos de Síria o Líbia o l’ombra del retorn del terrorisme han servit al règim algerià durant anys per imposar un control absolut.
Un altre cop, a pocs quilòmetres del territori comunitari, la gent s’aixeca contra poders que agonitzen per demanar més democràcia. L’immobilisme del règim sembla insostenible. La complicitat europea, també.
