Europa en el país dels cecs
PERIODISTACosta molt avançar amb polítics en retirada. Eleccions, tribunals i crisis econòmiques tenen contra les cordes els grans de la Unió Europea.
Alemanya funciona, però Angela Merkel no se'n surt. Tot i haver seguit el dictat de l'opinió pública, castigant amb duresa l'Europa de la màniga ampla i convertint-se d'un dia a l'altre en una escèptica de l'energia nuclear, la cancellera no s'ha salvat de la desfeta electoral. Merkel s'ha enfrontat a les tres crisis internacionals més urgents -la de l'euro, la catàstrote del Japó i la revolta líbia- pensant exclusivament en interessos interns, i s'ha equivocat. Tampoc se'n surt Nicolas Sarkozy, incapaç de comprendre que el seus discursos sobre seguretat, identitat i laïcisme només acaben alimentant aquells que sempre l'avancen per la dreta, com han demostrat les eleccions cantonals. Els sondejos auguren que si avui se celebressin les presidencials previstes per al 2012, Sarkozy no passaria de la primera volta, humiliat per la nova presidenta del Front Nacional, Marine Le Pen. Per remuntar, el president francès s'ha abraçat novament a la hiperactivitat i confia que el lideratge polític del G-20 o l'acció militar contra Gaddafi taparà la vergonya d'haver ignorat les revoltes àrabs, envoltat d'un govern connivent amb els dictadors nord-africans.
David Cameron acaba de viure les protestes més multitudinàries de l'última dècada contra el seu pla de retallada. Qüestionat a casa i a Brussel·les, on Gran Bretanya va quedant cada dia més descol·locada. La integració econòmica dels països de l'euro agafa forma i el primer ministre britànic veu com, després de 25 anys d'estranya relació amb el continent, l'illa s'allunya una mica més del cor de la UE.
Populisme i provisionalitat
L'Europa del sud no va gaire millor. Itàlia ha portat, finalment, Silvio Berlusconi davant d'un tribunal i, per primer cop en vuit anys, el Cavaliere ha hagut de seure aquesta setmana davant d'un jutge. Devia ser un d'aquells que ell considera "comunistes". Dos dies després, Berlusconi passejava el seu populisme per l'illa de Lampedusa prometent neteja de carrers i immigrants traslladant els milers de refugiats arribats en pasteres del nord d'Àfrica. És el retrat d'un líder decrèpit que està arrossegant la política italiana a la decadència.
Aquesta també és l'Europa de la provisionalitat. Bèlgica ha batut tots els rècords de la història per la impossible formació d'un govern de coalició. Rodríguez Zapatero va anunciar ahir l'inici del seu compte enrere. Ja no serà candidat a les pròximes generals. Portugal, sense govern. Grècia, encara sota l'espasa de Dàmocles pels rumors que apunten a un nou rescat abans de finals d'any.
El ritme de la història s'ha accelerat i les velles potències esbufeguen desorientades per saber quin paper han de fer. Les crisis encara són "més visibles que les respostes", deia ahir Zapatero. Els uns i els altres, resumeix un mitjà nord-americà, han acabat entrampats en una guerra -la de Líbia- que "Barak Obama no volia, David Cameron no necessitava, Angela Merkel no podia afrontar, i Silvio Berlusconi temia". La UE s'ha convertit en el país dels cecs, on el borni menys malparat intentarà exercir un lideratge que sigui compatible amb els seus interessos més immediats.
