Europa, estat d’esperit
CANVIS. Europa és un estat d’ànim i de pensament. Una idea. Europa és un état d’esprit, com va dir Jean Monnet quan va imaginar un projecte polític que no pretenia “aliar estats sinó unir persones”. Sona a teoria de llibre de text; a quimera engolida per unes polítiques i uns principis menys humanistes que els d’aquells que van aconseguir embastar la primera comunitat europea. Avui, la vulnerabilitat i la desconfiança s’han instal·lat en l’estat d’ànim d’una gran majoria dels europeus.
Els fonaments de l’organització política i econòmica, no només de la UE, sinó també del món capitalista que va sorgir dels acords posteriors a la Segona Guerra Mundial, estan en qüestió. I l’acceleració dels canvis fulmina consensos, acords i lideratges polítics. “Estem en un moment molt crític de la història -reconeix un alt càrrec de Brussel·les-, però no es tracta de defensar l’ statu quo sinó de reformar”. Cap a on? Qui pot avui imaginar els canvis necessaris? Necessaris per a qui? Per als gestors d’una globalització impugnada o per als que protesten als carrers contra la desigualtat?
REALITATS. Venim d’un món que va globalitzar l’economia sense imaginar que inevitablement es globalitzaven també expectatives. Per això la revolta, quan ha esclatat, ho ha fet de manera transversal, diversa però amb punts de connexió evidents, des de la viralització dels himnes de denúncia (El violador eres tú ) fins a l’atipament contra els abusos de poder i la culpabilització contra uns governs que han fallat.
Vivim un cert desacoblament entre l’estructura institucional del món i l’estructura política. Per la irrupció del populisme o perquè les institucions han quedat superades no només pel qüestionament del multilateralisme, que va guanyant adeptes, sinó també per les noves realitats geopolítiques i la revolució tecnològica, que ha transformat i ha reconfigurat els equilibris de poder tradicionals. En plena crisi de la governança global -problemes econòmics, de legitimitat o d’autoritat amenacen la supervivència de les Nacions Unides i dels seus organismes, l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional-, el món es reestatalitza. Assistim a un replantejament dels poders públics, del concepte de sobirania i a una idea regressiva de l’estat.
MODELS. L’1 de desembre ha començat a treballar la nova Comissió Europea d’Ursula von der Leyen, el Regne Unit celebra eleccions aquesta setmana per escollir el govern que firmarà el Brexit i els Estats Units avancen en el procés de destitució del president Trump. Estem encetant una nova etapa. La de la constatació del canvi inevitable i necessari. Però els relleus polítics que arriben van en direccions oposades. Boris Johnson tensa el fil del vell imperialisme; Donald Trump tensa el que descús una debilitada governança mundial. I per a Ursula von der Leyen, el repte no és identificar el canvi que ens arrossega, sinó ser capaç de garantir que la UE no perdrà la seva ànima, el seu model de benestar ni la possibilitat de tenir un lloc propi en aquesta nova realitat.
És impossible entendre Europa aïllada del món. Però també és impossible imaginar-se la supervivència d’un projecte comunitari construït sobre la desigualtat dels seus ciutadans.
El problema de la Unió és que ja fa temps que s’ha malmès la seva idea original. No és un état d’esprit com deia Monnet, sinó l’esperit dels estats que la formen. I això, encara que sembli el signe dels nous temps, és el camí cap a la involució.
