Desordre mundial
TEORIES. Davant la incertesa, ens aferrem amb força al que ja coneixem. Ho fem nosaltres, des de la distància, esperant que passi la irrealitat que presenciem per sobre de la nostra mascareta. Ho fan també els que han d’interpretar la profunditat dels canvis que provocarà una pandèmia encara sense data de caducitat. ¿Cap on va aquesta acceleració? El covid ens transformarà el món (el pròxim i el geopolític), però ¿de quina manera? ¿I fins a quin punt?
Tornen els cants de sirena que lloen la capacitat coercitiva dels estats que van aconseguir confinar temporalment un món espantat. Tornen les referències a la Guerra Freda, els articles d’experts reivindicant el realisme de Henry Kissinger i les explicacions del món a través de la política de blocs i de les esferes d’influència; es multipliquen els escèptics sobre la capacitat d’atracció i de gestió de les democràcies liberals. Tot són ficcions. O tots amaguen una part de veritat. És un moment de canvi i de transició; de fer esforços per encaixar teories i visions particulars que expliquin cap on anem, encara que només ens puguem moure en el terreny de la intuïció.
RENÚNCIES. Estem immersos en un ordre sense líders i en estats sense els instruments ni les capacitats necessàries per governar el món que ve. Hi ha una crisi de legitimitat global: els ciutadans es demanen per a què serveixen unes grans institucions multinacionals condemnades a l’obsolescència (programada per aquells disposats a deixar-les morir abans de reformar-les); recelen d’una política superada per l’acceleració dels canvis i la urgència dels esdeveniments, i carreguen contra les decisions d’uns governs sotmesos a un escrutini públic cada cop més gran i amb més altaveus.
L’abdicació internacional de Donald Trump ha cedit uns espais de poder enormes. Els Estats Units ja no són el líder hegemònic i indiscutible, ni ho volen ser. Trump s’ha dedicat a desfer el compromís nord-americà amb una governança internacional construïda després de la Segona Guerra Mundial, precisament, per servir els interessos dels EUA. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides viu en la paràlisi per la tensió entre la Xina i els Estats Units. L’agressivitat de Pequín, la bunquerització d’un Putin en hores baixes i la tensió interna europea per negociar els límits de la seva pròpia transformació contribueixen al desordre del moment.
NECESSITATS. En aquest escenari enrevessat no hi ha guanyadors. Només països, estratègies o lideratges que han perdut una mica menys que els altres. Anem cap a un món encara més desigual i on encara no se sap qui i com capitalitzarà el descontentament general que emergirà després de la pandèmia. El món postcovid necessitarà un nou contracte social i una millor governança que endreci aquestes transicions. Necessitarem idees per entendre el que passa, que ens allunyin d’aquestes lògiques de força i de confrontació, que no són més que sobreactuacions per la vulnerabilitat que tots hem sentit aquests últims mesos.
No hi ha un canvi d’ordre. De moment, només el desordre que provoca la incertesa i les reaccions descoordinades dels poders que busquen donar-hi respostes.
