Democràcia i notícies falses
INFORME. Un comitè especial del Parlament britànic va concloure fa pocs dies que “el futur immediat de la democràcia” està amenaçat per les fake news. Després de mesos de compareixences i reunions amb empreses del sector mediàtic i de les noves tecnologies, amb reveladors de secrets i milionaris que van finançar la campanya del Brexit, l’informe conclou que, a més de la gran preocupació que suposa la informació falsa, el perill es multiplica quan la manipulació i l’ús indegut de les dades personals, així com l’estimulació deliberada de les pors i els prejudicis, estan fabricats per actors patrocinats per estats, empreses privades o altres grups amb voluntat d’influir en unes eleccions. Aquest comitè especial ha constatat, de fet, el que fa dècades que passa: les connivències polítiques i mediàtiques i l’ús de la desinformació per manipular l’opinió pública. El que ha canviat, amb les noves tecnologies, és l’abast de tot plegat. Una capacitat disruptiva que s’escapa al control dels poders tradicionals. Al poder de control polític o social sobre les pròpies societats.
CONNIVÈNCIES. El Brexit no només és fill dels diners d’un magnat de les assegurances, Arron Banks, fervent admirador de Nigel Farage i de les competicions de ral·lis fora de pista a Kènia, que va fer la donació econòmica més important en la història de la política britànica. Ni l’opinió pública britànica va comprar la perversió de la Unió Europea pel bombardeig de tuits que hi va haver les últimes setmanes de campanya pel referèndum.
Fa gairebé tres dècades que la Comissió Europea publica un blog anomenat Euromyths on recull totes les informacions falses que es publiquen sobre la UE per donar-ne la versió correcta. Un blog que, durant anys, s’alimentava gairebé al 90% de notícies publicades en els tabloides britànics amb titulars alarmants, com ara que la Unió volia prohibir “els autobusos de dos pisos” i “les patates xips amb gust de gamba”, que volia regular “l’escot de les cambreres” o “la curvatura” dels plàtans. Això ho publicaven algunes capçaleres de Rupert Murdoch, amic personal de Donald Trump però també de Tony Blair -en teoria, el premier britànic més europeista dels últims temps-. Relacions personals: l’ex primer ministre laborista és el padrí d’un dels fills de Murdoch; i polítiques: el magnat australià de la premsa va posar els seus mitjans al servei de Blair i del seu suport a la Guerra de l’Iraq. No és una connivència accidental. Forma part d’un sistema on els qui controlen els mitjans i els qui fan la política es mouen exactament en els mateixos cercles i comparteixen valors i ideologia. Però ara Rússia s’ha infiltrat en aquests equilibris interns.
VULNERABILITAT. “Un dels grans problemes amb les activitats russes no és només el que fan, sinó que es disfressen de persones del teu país”, deia en una entrevista el president del comitè del Parlament britànic per les notícies falses. L’altre gran problema -conclouen-és el gran negoci de les xarxes socials, amagades en l’opacitat mentre s’enriqueixen amb la privacitat dels seus usuaris.
La consciència de tota aquesta vulnerabilitat només fa més profunda la pèrdua de confiança general. No només en els mitjans. El descrèdit toca os. La desconfiança s’estén als negocis, els governs i les ONG, segons el baròmetre que anualment publica la consultoria Edelman. Els mentiders recullen el dividend de la notorietat, del titular provocador que es reprodueix exponencialment gràcies a la tecnologia, i la desinformació engreixa l’escepticisme. La democràcia està en risc no només per les notícies falses, com adverteix l’informe, sinó per la falta de confiança institucional i política.
