L’hora de la reforma europea
RESULTATS. El canvi europeu no està només en mans de l’extrema dreta. Hi ha hagut mobilització i canvi d’hegemonies. Per primera vegada en la història de la construcció europea, socialistes i populars no s’ho podran fer sols en una Eurocambra més fragmentada que mai. Els partits tradicionals havien demanat una mobilització contra el populisme i els europeus van anar a votar (moderadament però per sobre del que ho havien fet els últims vints anys) per dir que res no pot seguir igual.
La Unió Europea es construeix per consens, però, a partir d’ara, aquest consens ja no en té prou amb la gran coalició de les dues grans famílies que han dirigit la política comunitària. Els liberals i els verds són els grans guanyadors d’aquestes noves majories alternatives necessàries per legislar a partir d’ara. Els liberals, gràcies a Macron, tot i que ha perdut el seu duel personal amb Marine Le Pen, o als libdems, convertits en la segona força més votada al Regne Unit, on s’ha reconfigurat tot l’arc parlamentari. I els verds, perquè s’han confirmat com a alternativa real a una socialdemocràcia desdibuixada, especialment a l’eix franco-alemany.
ALIANCES. Hi ha un nou mandat de canvi. Però, cap on? Des del grup socialdemòcrata a l’Eurocambra anunciaven, amb els resultats a la mà, que el temps del PPE s’ha acabat. “Necessitem una nova coalició per fer reformes”, deia Udo Bullmann, socialdemòcrata alemany, dolgut encara pel càstig electoral que arrossega el seu partit des que es va convertir en la crossa necessària dels últims mandats d’Angela Merkel.
El candidat del PPE, Manfred Weber, també es va afanyar a descartar cap futura coalició amb l’extrema dreta. Però, malgrat tot, el populisme euroescèptic i la dreta radical són una realitat que no ha parat de créixer electoralment a la UE des de finals del 90. També dins de la família política del mateix Weber.
L’Europa xenòfoba i tradicionalista aguanta. L’hongarès Viktor Orbán i el PIS (el Partit Llei i Justícia) polonès han guanyat les eleccions. Puja la Lliga de Matteo Salvini, que multiplica els resultats del 2014, i entra Vox. Cop de realitat per a l’extrema dreta i el populisme radical del nord d’Europa, amb guanys moderats per a Alternativa per a Alemanya, per a l’extrema dreta holandesa i per als Veritables Finlandesos, i davallada per al Partit Popular danès.
L’extrema dreta ja és una realitat al Consell de Ministres i ben aviat ho serà també a la Comissió Europea.
MODEL. S’obre un nou escenari europeu. L’statu quo ja no és possible. També entre el pro europeisme hi ha més d’un model possible quan es tracta de decidir com es reforma la UE: entre els que volen més Europa construïda al voltant d’institucions comunes fortes (model Macron) o els que sublimen l’Europa de les regles vinculants compartides que han de complir tots els socis comunitaris (model Merkel).
La UE està en transformació. Menys Europa defensiva i més Europa combativa. Més voluntat de canvi. Les noves majories diran si aquest canvi vindrà per renacionalitzar la Unió o per fer-la més social.
