29/10/2017

Abusos i sostres de vidre

3 min
El Parlament Europeu estava practicament buit quan es va debatre sobre la violència contra les dones.

PODER. “¿Vostè denunciaria un company si sabés que és culpable d’assetjament sexual?”, li van preguntar al ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, fa un parell de setmanes en una entrevista radiofònica. La seva resposta va ser ràpida. “No -va dir-, és complicat, però denunciar no forma part de la meva identitat política”. El vídeo de disculpa que va difondre unes hores després va quedar soterrat per una polèmica que encenia les xarxes socials, els debats polítics i els carrers del país que fa anys va condecorar Harvey Weinstein -el secret més brut i ben guardat de Hollywood- amb la Legió d’Honor. El país d’un depredador com Dominique Strauss-Kahn. És el que passa a París, Washington, Brussel·les o Londres. A les ciutats del poder, de l’abús de poder. És una plaga global. De l’assetjament a la feina a les violacions com a arma de guerra hi ha un pensament comú: la cosificació de la dona, l’abús del privilegi o de la força física o armada, la humiliació, la jerarquia i la impunitat. Cap país, cap indústria hi és immune. El consentiment en relacions desiguals és feble, o directament una mentida.

Segons un estudi del 2014 sobre la violència contra les dones de l’Agència Europea de Drets Fonamentals, una de cada tres dones ha patit violència física o sexual durant la seva vida adulta; un 55% de les dones de la Unió Europea han estat víctimes d’assetjament sexual en algun moment de la seva vida; en un 32% dels casos l’agressor era el cap, un company o un client de la víctima; un 75% de les dones que ocupen llocs de treball qualificats o de direcció han patit assetjament sexual; un 20% de les dones d’entre 18 i 29 anys han estat víctimes d’assetjament cibernètic a la UE.

SILENCIS. Weinstein abusava del poder econòmic que atorga o ensorra carreres cinematogràfiques. Els polítics de Washington o Brussel·les ofereixen beques o contractes d’assistent que obren portes a institucions internacionals. L’actual ministra francesa de Sanitat, Agnès Buzyn, abans doctora especialista en hematologia, ha denunciat les proposicions sexistes que va rebre de més d’un cap de departament. La comissària europea per la Igualtat de Gènere, Vera Jourová, ha fet públic que va ser víctima de violència sexual.

Una publicació de Brussel·les ha obert una bústia confidencial de denúncia on, només la primera setmana, van arribar més de 30 acusacions d’abusos, violacions, ofertes de contractes a canvi de relacions sexuals o assetjament relacionades amb el Parlament Europeu. El diari Sunday Times recollia el missatge de text d’un eurodiputat francès de 71 anys, antic ministre de Medi Ambient, a l’assistent d’un altre diputat recriminant-li que no acceptés anar a sopar amb ell, que només volia compartir les seves “passions, somnis i fantasies” amb la jove de 25 anys.

A Brussel·les hi impera una “cultura del silenci”, denuncia una d’aquestes víctimes. El silenci d’un hemicicle, a Estrasburg, pràcticament buit quan s’ha de debatre la violència contra les dones. Un món jeràrquic, on pesen les lleialtats polítiques i la competitivitat laboral entre els que comencen per fer-hi carrera.

INVISIBILITAT. De tots els caps d’estat i de governs nacionals, regionals o alcaldies del continent europeu només un 17% són dones, i només un 13% dels ambaixadors dels 47 països membres del Consell d’Europa són dones. El poder polític és masculí. L’econòmic, també. Les vuit persones que, segons Intermon Oxfam, concentren el mateix nivell de riquesa que tota la meitat més pobra del planeta són homes. La gran majoria d’aquests 3.600 milions de persones més pobres són dones.

Almenys una desena de treballadores històriques de la BBC, incloent-hi reconegudes presentadores, estudien avui denunciar la cadena pública britànica perquè sistemàticament cobren prop d’un 10% menys que els seus companys homes que fan la mateixa feina. Fins i tot quan les dones donen la cara, quan la seva credibilitat està reconeguda i és pública, la retribució econòmica que se’ls atorga és inferior.

La connivència amb el sexisme és estructural. Durant anys l’abús s’ha trivialitzat. L’insult recurrent al posicionament de les dones a les xarxes socials surt directament de la bragueta i no del cervell. L’assetjament et salta a sobre en un ascensor sense més preavís que uns ulls vidriosos. Les quotes necessiten canvis de mentalitat. Necessiten la vergonya d’exposar els agressors. El canvi no vindrà només per una directiva. Serà real quan 700 eurodiputats considerin prioritari debatre sobre la violència de gènere o un ministre entengui que denunciar un assetjament no és delació. És justícia amb la víctima.

stats