El veritable problema
És molt evident que Pedro Sánchez volia tornar a les urnes i que des de fa moltes setmanes ha dedicat tots els esforços i energies a penjar la llufa de la culpabilitat de la repetició electoral als altres partits en lloc de treballar per buscar un acord d’investidura i de legislatura.
De fet, aquesta ja va ser la jugada utilitzada amb els pressupostos del 2019, que al mes de febrer no van superar l’esmena a la totalitat, cosa que va servir de pretext per convocar les eleccions del 28 d’abril. Es van presentar com si fossin la vuitena meravella amb l’esperança que algú els tombaria i que això obriria la porta a anar a les urnes. Llavors no volia pressupostos i ara no volia investidura.
La votació de l’esmena a la totalitat s’havia de produir el segon dia del judici contra el procés al Tribunal Suprem. En aquell context, Esquerra Republicana va tombar els comptes no facilitant la tramitació amb els seus vots, que eren imprescindibles per superar el tràmit. Això va ser un regal al PSOE perquè quadrés el cercle: d’una banda, quedava clar que no pactava res amb els malèfics independentistes, dient que no eren de fiar, i, de l’altra, podia capitalitzar a les urnes l’antagonisme amb Vox, brandant l’espantall del tripartit de dretes.
La carambola no va sortir del tot bé. El PSOE va aconseguir uns resultats prou bons per poder assegurar-se la presidència del govern espanyol, passant de 84 a 123 diputats, però es quedava curt per governar amb la comoditat de la geometria variable, pactant els dilluns amb Podem i els dimarts amb Ciutadans, sense casar-se amb ningú. A més, després de les eleccions, tot i recollir ni més ni menys que dos milions de vots, Vox ha anat perdent protagonisme i per a molta gent no són percebuts com l’opció política que pugui condicionar la formació del govern de l’Estat.
Tot i que ja es podia interpretar pels fets, les declaracions i els gestos, el problema de la investidura i de la legislatura no era Podem sinó ERC. En el Madrid del poder, expressió que utilitzava Manuel Vázquez Montalbán en el seu llibre Un polaco en la corte del rey Juan Carlos per explicar com es mouen els fils en les decisions d’estat, cada dia es veu més urgent i necessària la recuperació del bipartidisme en què ha viscut instal·lada la política espanyola durant dècades. Per això, qualsevol fórmula que avui passi pel vot dels independentistes, encara que sigui a través d’una abstenció, es considera un preu polític inassumible. És el pacte amb el diable.
Per a Pedro Sánchez hauria estat una alegria que ERC li hagués negat el pa i la sal, cosa que hauria abocat la investidura al fracàs per falta de majoria parlamentària. Era la coartada perfecta per presentar la repetició d’eleccions com un fet inevitable. Podia penjar la llufa als independentistes, titllant-los d’irresponsables, i pel mateix preu podia desgastar ERC, que s’ha convertit en un competidor electoral molt seriós després de guanyar les eleccions a Catalunya, amb 15 diputats i més d’un milió de vots. Un cop de porta d’ERC a la cara de Pedro Sánchez era l’opció desitjada pel PSOE. I de motius per fer-ho n’hi havia molts i són contundents. El darrer intent per aconseguir-ho va ser incloure la negativa a celebrar un referèndum d’autodeterminació amb el pretext que és il·legal i que trencaria la convivència.
En el terreny del discurs i el curt termini, a ERC li hauria estat molt més còmode desentendre’s de la investidura, fer embarrancar Pedro Sánchez i facilitar-li la possibilitat d’emmascarar la irresponsabilitat política que ha demostrat tirant pel forat de l’aigüera el resultat obtingut el 28-A, on va votar el 76% de la gent. Si ho hagués fet així, ERC s’hauria estalviat les crítiques d’alguns sectors de les files independentistes que han interpretat aquesta posició com un error, sense valorar que ha utilitzat els vots amb intel·ligència per posar els partits espanyols davant el mirall i impedint-los desviar l’atenció assenyalant tot l’independentisme. El mateix Pedro Sánchez ho va dir ben clar quan va anunciar que tornarem a les urnes: “No queríamos un gobierno cuya estabilidad descansara exclusivamente en las fuerzas independentistas”. I en el comunicat que va fer el PSOE encara ho va deixar més clar: “Que la estabilidad del ejectuivo no dependa de las fuerzas independentistas exige, por su parte, un ejercicio de responsabilidad con la estabilidad del Estado por parte de PP y Cs”.
El 10 de novembre tornarem a votar i és evident que l’escenari polític serà molt diferent si l’independentisme té un paper determinant al Congrés o és un simple convidat de pedra. I ho vulguin o no, segur que les urnes seran també una bona manera d’expressar el rebuig i la indignació de molts votants si la sentència que dicti el Tribunal Suprem no és absolutòria. Com sempre que hi ha urnes, l’independentisme té una oportunitat.
