S’ha acabat la màgia

En el món independentista hi ha qui predica que la solució de tot és la unitat. I, certament, no se m’acut cap raó per creure que la unitat no sigui la millor fórmula per aconseguir un objectiu complex. Però, si qui ho repeteix com un mantra no explica com es fa aquest camí, el concepte queda buit de contingut.

En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític. Per aconseguir un objectiu polític ambiciós, alguns sempre hem cregut més en la realpolitik que en les jugades mestres, però no oblidant mai que la política també són emocions perquè els destinataris sempre són les persones. Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces; en la política que no té por d’explicar que els objectius complexos difícilment poden evitar la gestió d’algunes contradiccions. Fer una cursa per saber qui és el més valent, el més pur i el que té l’ocurrència més brillant o s’emporta el titular més cridaner és propi de qui no vol guanyar mai. Dir només allò que agrada sentir i minimitzar les dificultats és la millor manera de perdre sempre.

Moltes vegades he utilitzat la metàfora de pujar l’Everest per comparar-ho amb el procés independentista. Passar de ser una comunitat autònoma del Regne d’Espanya a ser un estat independent és com pujar la muntanya més alta del món. En un dia es poden fer tres mil metres, amb un somriure i amb les forces intactes, però, a partir d’aquí, cada vegada cal caminar més hores per avançar menys metres. A mesura que s’avança, i no cal dir quan s’arriba a la fita dels vuit mil metres, les forces s’han de dosificar molt bé, la falta d’oxigen és cada cop més evident, cal estar molt atent a les inclemències meteorològiques i poden aflorar moments de desànim. Segurament són tan difícils de pujar els últims tres-cents metres de l’Everest com els vuit mil cinc-cents primers. En aquell moment, quan es fa l’ascens al cim, cal intel·ligència màxima, saber llegir molt bé les condicions ambientals, tenir clares les provisions disponibles i conservar una forma física acceptable per poder fer també el descens. No n’hi ha prou amb tenir el cim molt a prop i amb tenir moltes ganes de fer-lo. Traslladat a la política, cal tenir un context polític el menys advers possible, una majoria social indiscutible i uns lideratges sòlids que converteixin en inevitable el referèndum pactat amb l’Estat que avui sembla impossible. Els exemples d’Escòcia i del Quebec fan evident que la solució haurà de ser política i haurà de ser acordada.

Sentir que el major dels Mossos d’Esquadra explica que hi havia un dispositiu per detenir el president de la Generalitat i tot el Govern si un jutge ho ordenava pot ajudar a entendre a qui confiï en el contrari que la via de fet no té recorregut si abans no ha guanyat clarament la via política. El camí és sempre la via política a partir de construir grans majories. Per més que hi hagi qui vulgui ridiculitzar-ho, el camí és eixamplar la base social de suport a la independència, sumant-hi més gent i explicant que amb les eines d’un estat podrem servir millor els ciutadans, garantint millor els drets socials, podrem disposar de més eines per tenir una economia més competitiva, i podrem explicar-nos al món en primera persona.

Només fa vuit o nou anys, l’independentisme era una opció minoritària, amb menys del 15% dels vots i només 14 diputats al Parlament. Eren temps en els quals penjar una estelada al balcó semblava un acte heroic. A les manifestacions de l’Onze de Setembre amb prou feines érem cinc mil persones i la majoria teníem clar que la victòria no vindria ni amb jugades mestres ni amb fórmules màgiques sinó treballant, treballant molt i treballant bé des de la societat civil, des dels partits polítics, des de les institucions i des dels ajuntaments, amb més fets que paraules, identificant la independència amb l’eina més útil per assolir la justícia social i el progrés econòmic. Col·lectivament, hem fet una part molt important del camí, però encara queda la més dura; queda aquella en què un mal càlcul o un excés de confiança pot impedir fer el cim. Farem bé de donar valor a tot allò positiu que ja s’ha aconseguit, que és molt i que ens ha d’animar a continuar, però per fer el cim també ens caldrà entendre les raons de tothom, i ens caldrà intel·ligència política, perseverança, generositat i lideratge.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF