10/09/2020

Voler guanyar

3 min
Imatge de la Diada del 2019

Inevitablement, viurem un Onze de Setembre diferent. La crisi sanitària que estem patint també afecta un dret fonamental com és el de reunió i manifestació, que una bona part de la ciutadania ha viscut amb intensitat els darrers anys, aconseguint mobilitzacions espectaculars en un país de set milions i mig de persones. De tota manera, sense la pandèmia no hauria estat un any fàcil per engrescar la gent a manifestar-se. Per més que dolgui admetre-ho, en el món independentista es viuen uns temps de desconcert i desorientació perquè des de l’octubre de 2017 no s’ha aconseguit fixar un horitzó creïble sobre la manera com cal avançar, en bona mesura pel fet de no haver fet un diagnòstic coincident de les fortaleses i les febleses d’aquest moviment polític.

En l’àmbit de la medicina, sense fer un bon diagnòstic és complicat aplicar el millor tractament. I, això, també ho podem predicar de la política. Si no es fa una anàlisi encertada de la complexitat política i social que vivim, difícilment es podrà articular un projecte polític que connecti amb la majoria. En aquest sentit, cal valorar com una bona notícia el plantejament recollit en el llibre Tornarem a vèncer (Ara Llibres), publicat aquesta setmana, que signen Oriol Junqueras i Marta Rovira. D’una manera sincera, reconeixen quines són les fortaleses i les febleses de l’independentisme, fugint de receptes màgiques i de respostes autocomplaents que la realitat no sempre recolza.

Admetre obertament que és una condició necessària, tot i que no suficient, que cal acreditar una majoria que superi el 50% de suport a les opcions independentistes cada vegada que hi ha eleccions, assumir que dins de Catalunya hi ha un independentisme a dues velocitats i que molta de la feina que queda per fer és a les àrees metropolitanes, entendre millor els sentiments i les raons dels que rebutgen la independència o constatar que el suport internacional només pot arribar quan les majories siguin inapel·lables, són condicions que cal tenir ben presents si el que de veritat es vol és guanyar.

Un dels reptes que té l’independentisme és saber gestionar la frustració d’unes expectatives generades que, en bona part, no es van complir. Tanmateix, és tan cert dir que avui Catalunya no és una república com dir que en menys d’una dècada l’independentisme ha fet un pas de gegant. N’hi ha prou de recordar que l’any 2010 al Parlament de Catalunya hi havia 14 diputats independentistes de 135 i molt pocs anys després aquesta xifra s’ha multiplicat per cinc, fins a als 70 actuals.

En qualsevol moviment polític aquest creixement impressionant en tan poc temps seria viscut amb eufòria i com un gran èxit. De fet, si com a catalans fóssim espectadors d’aquesta evolució en una altra nació, probablement sentiríem una enveja sana i la voldríem per a nosaltres. La gestió dels temps i les expectatives és una de les assignatures pendents de l’independentisme, perquè veient tot el que s’ha aconseguit en menys d’una dècada hauríem de tenir els ànims i el coratge de sentir-nos guanyadors. Tenir moral de victòria, estar convençut de les pròpies possibilitats i entendre que la nostra força està en forjar una majoria encara més gran haurien de ser un estímul per continuar treballant en tots els àmbits. Voler guanyar és, també, una condició per poder-ho aconseguir.

Als que, no fa tants anys, anàvem a les manifestacions de l’Onze de Setembre quan érem tres mil o defensàvem l’ideal de la independència des dels ajuntaments o des dels moviments d’estudiants, enmig de la incomprensió i la condescendència dels que deien que mai no ho aconseguiríem, ningú no ens podrà convèncer que ara que estem al llindar de la majoria no hem de seguir treballant per ser encara més. Però també hem de saber que cada vegada caldrà caminar més hores per avançar menys metres, perquè les resistències seran cada cop més dures.

És segur que des de molts àmbits es voldrà desacreditar el plantejament fet per Junqueras i Rovira posant el focus en les contradiccions d’allò que van fer o van dir durant la tardor de 2017. I, possiblement, alguns ho faran sense recordar el que deien o feien ells mateixos. Tanmateix, assumir contradiccions i extreure aprenentatges del que s’ha fet bé i del que s’ha fet malament em sembla una bona manera perquè molta gent es reconciliï amb la política, deixant de banda retrets i rancúnies que no aporten res de bo.

Per poder ser encara més, l’independentisme ha de demostrar que és l’opció més útil per servir els interessos de la gent, de les empreses, de la cultura o del territori a cada oportunitat que tingui, com passa per exemple a molts ajuntaments. Treballar molt i a tot arreu, administrar bé el temps i les expectatives i voler guanyar és, sens dubte, una fórmula imbatible. Bona Diada a tothom!

stats