19/10/2018

La sentència

4 min

Advocat, exconseller de JustíciaMolts analistes situen la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que retalla l’Estatut com el detonant que ha fet possible que en molt pocs anys l’independentisme hagi fet un salt espectacular: ha multiplicat per tres el seu suport fins a arribar al 48% actual i s'ha situat al centre del debat polític de forma permanent. En termes polítics és un èxit sense pal·liatius per als que sempre hem volgut que, per vies democràtiques, Catalunya esdevingui un estat independent.

Com a preludi del judici al Tribunal Suprem, que previsiblement començarà a principis del 2019, d'aquí pocs dies o setmanes coneixerem els escrits d’acusació que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat formularan contra els membres del Govern, contra la presidenta i part de la mesa del Parlament i contra els líders d’Òmnium i l’Assemblea. Serà llavors quan veurem si, contra l’opinió de persones autoritzades del món jurídic i acadèmic, es mantenen o es modifiquen unes acusacions injustes que no se sostenen. Com la de l’Estatut, aquesta també serà una sentència que servirà per explicar capítols de la història.

Cada dia són més les veus de fora de Catalunya que reclamen que les qüestions de la política tornin a la política, d’on, de fet, no haurien hagut de sortir mai. Ara es constata allò que molts ja sabien: cap sentència ni cap tribunal donarà respostes ni solucions a una qüestió que en democràcia es resol a les urnes. En l’àmbit acadèmic, més de 120 catedràtics i professors de dret penal d’universitats espanyoles s’han manifestat en contra de les acusacions de rebel·lió i sedició i han considerat desproporcionat i injustificat des del punt de vista jurídic el manteniment de la presó provisional, que per a alguns ja fa un any que dura. En el món judicial són molts els que reconeixen en privat, i pocs que també ho reconeixen en públic, que aquestes acusacions són una desmesura. Recentment, una opinió tan autoritzada i alhora tan poc sospitosa de simpatitzar amb la causa independentista com la de Pascual Sala, expresident del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, exposava que no veu el delicte de rebel·lió, i en els mateixos termes s’han expressat, per exemple, el magistrat emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín o el magistrat i catedràtic Javier O’Callaghan. De fet, no diuen res que no hagin dit ja els tribunals alemanys o belgues.

En molts sectors professionals, especialment de l’advocacia, hi ha estupor davant d’aquest procediment judicial, tant per la contundència de les acusacions com per la insòlita celeritat en la tramitació. Una causa complexa, amb dues dotzenes d’imputats, s’haurà instruït i enviat a judici en només un any. En aquest sentit, una de les opinions rellevants ha estat la del Consell de l’Advocacia de Catalunya, que agrupa els 14 Col·legis d’Advocats catalans, que van emetre un comunicat en què van denunciar la situació de presó preventiva per desproporcionada i inconvenient.

Al costat d’això, segur que també hi ha una part significativa de ciutadans espanyols que estan profundament incòmodes amb aquesta situació. Malauradament, per desinformació o per por de ser acusats de mals patriotes, molts callen. També és cert que en l’àmbit polític cada cop són més les veus que s’alcen per manifestar la seva opinió contrària. És molt rellevant que la vicepresidenta del govern espanyol i que els ministres d’Exteriors i d’Administracions Públiques hagin expressat que no entenen que es mantingui la presó preventiva. Com també és destacable que l’expresident Felipe González, una autoritat dins el PSOE, expressés públicament que tampoc no veu el delicte de rebel·lió. I és significatiu que l’anterior ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, afirmés en seu parlamentària que no s’havia produït malversació de fons públics. I no és menys important la claredat amb què Podem, que va obtenir cinc milions de vots a tot l’Estat, diu sense eufemismes que els presos polítics haurien d’estar en llibertat. O que una organització del prestigi d’Amnistia Internacional demani públicament l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

També és cert que al costat de tot això hi ha els que reclamen el contrari. PP i Ciutadans han fet de la sentència del Tribunal Suprem un punt del seu programa electoral i que sigui una sentència condemnatòria ho han convertit en un objectiu polític. No en va, a tothora parlen de cop d’estat i de colpistes per intentar confondre la gent i fer-los creure que un referèndum en què van votar més de dos milions de persones és el mateix que va fer el coronel Tejero entrant amb armes i disparant al Congrés de Diputats. I per a vergonya de tots plegats, com a acusació popular, al costat de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, hi trobem Vox, un partit d’extrema dreta que convertirà el judici en un gran espot de campanya electoral per guanyar vots a la dreta extrema que lideren Pablo Casado i Albert Rivera. Si la sentència arriba al Tribunal Europeu de Drets Humans, que una de les acusacions sigui un partit d’extrema dreta és una pèssima carta de presentació per a Espanya.

stats