23/02/2019

La cadira buida

3 min

Per a una part important d’Espanya, la relació amb Catalunya és viscuda com una malaltia crònica. En lloc de buscar solucions a una situació de desavinença profunda, prefereixen assumir tots els inconvenients que té conviure amb una situació enquistada abans que buscar respostes. Ara, a les portes de la campanya electoral de les eleccions espanyoles, tornarem a veure que el principal argument electoral serà la mà dura amb Catalunya. La dreta extrema i l’extrema dreta pugnen per presentar-se davant dels ciutadans com els més intransigents davant de qualsevol possibilitat de solució, sense adonar-se que situar les coses en un carreró sense sortida acabarà devorant Espanya.

Com era d’esperar, el debat sobre el dret a l’autodeterminació ha estat present en el judici contra el Procés des del primer dia. Fins i tot la Fiscalia va dedicar una bona estona a negar-lo, deixant clar que l’única sobirania que existeix és la del poble espanyol, que Catalunya no és cap subjecte jurídic i que, en conseqüència, no té els drets inherents a una nació. Com ja va passar amb l’Estatut del 2006 -el text vigent del qual no ha estat votat pels ciutadans-, el moll de l’os és el reconeixement de Catalunya com a nació, que llavors es va despatxar incloent-hi una referència en el preàmbul, sense cap més valor jurídic.

La condició de Catalunya com a nació és una evidència per al 80% de catalans que advoquen per un referèndum com a porta de sortida a una situació encallada, i que fa una setmana clamaven pels carrers de Barcelona, amb centenars de milers de manifestants, que l’autodeterminació no és cap delicte. A excepció de la dreta centralista i l’esquerra jacobina, ningú posa en dubte que Catalunya és una nació i, per tant, un subjecte polític amb els drets que això comporta. Per a qui en dubti, podem esgrimir raons històriques, culturals i lingüístiques; podem explicar que tenim institucions pròpies, amb una nòmina de 131 presidents de la Generalitat i un dels Parlaments més antics d’Europa, i podem recordar que tenim un dret civil propi amb una tradició de vuit segles. Tot això, i la voluntat de ser-ho, fan evident allò que la llei espanyola s’obstina a negar.

En contrast amb aquesta visió de l’Espanya “ una, grande y libre ”, estats forts com el Canadà i la Gran Bretanya han abordat la qüestió de cara, reconeixent la condició de subjecte polític al Quebec i a Escòcia. Han partit de la premissa elemental que la via política és l’únic camí possible per abordar una qüestió política i han buscat mecanismes per donar resposta a la voluntat d’una part important de la societat que, legítimament, aspira a canviar el model polític d’organització de l’estat.

El 2014 Escòcia va fer un referèndum acordat sobre la independència, en què van votar el 84% dels escocesos. Vint anys abans havien votat al Quebec i, arran d’aquell referèndum, la Cort del Canadà va emetre una resolució que va ser la base de la llei de claredat (Clarity Act), aprovada l’any 2000, que va fixar els termes en què es podia plantejar un referèndum d’independència. Exigia una pregunta clara i una majoria reforçada i plantejava la necessitat de portar a terme una negociació basada en els principis de la bona fe. Aquests exemples demostren que qui agafi la bandera de la via democràtica i treballi per forjar una majoria inapel·lable se situa en les millors condicions per aconseguir els seus objectius polítics legítims.

Com va explicar Oriol Junqueras, de forma serena i pedagògica, davant el Tribunal Suprem que el jutja per una acusació de rebel·lió que li pot comportar 25 anys de presó, la via política, basada en la voluntat de diàleg, negociació i pacte, és la que sempre ha practicat l’independentisme majoritari. Per a desgràcia dels ciutadans, els independentistes i els que no ho són, a la banda de l’Estat sempre hi ha una cadira buida a l’hora de parlar a fons de la qüestió.

Per resoldre aquest conflicte polític, sigui més tard o més d’hora, caldrà validar-ho a les urnes. Les maneres d’enfocar-ho poden ser diverses, però el que determinarà el futur de Catalunya serà, segur, el que votin els catalans i les catalanes. Fins i tot els que proclamen que l’única sobirania és l’espanyola, i que la independència de Catalunya l’haurien de decidir tots els espanyols, han de saber respondre què farien si se celebrés un referèndum a tot l’Estat i a Catalunya hi hagués una victòria clara del sí. ¿Continuarien negant l’evidència? I la comunitat internacional, ¿podria seguir mirant cap a una altra banda? Mentre es criminalitzi el diàleg amb acusacions de traïció i rendició, deixant la cadira buida a la taula del diàleg, els que volen salvar Espanya acabaran devorant-la.

stats