Trets al peu

N’hi ha prou de saber qui s’aprofita de la violència i de les imatges d’encaputxats llançant tanques per saber que són un tret al peu per al moviment independentista. Durant set anys consecutius, a Catalunya s’han fet manifestacions massives, amb més d’un milió de persones al carrer, i no hi ha hagut ni un sol incident. Al contrari, les mobilitzacions que han fet créixer el suport a la independència s’han caracteritzat pel seu caràcter democràtic i transversal. Ha estat, sens dubte, la millor cara que podem mostrar al món.

Mai no sabem del cert qui hi ha darrere els actes violents, però la violència és sempre rebutjable, vingui d’on vingui. Res no la justifica. Ho vam veure l’1 d’Octubre amb la brutalitat policial contra els votants, quan el món sencer va saber de quin costat estava la raó. Sempre, els que utilitzen la violència o fan bretolades perden, encongeixen la seva causa i generen rebuig. Que es llanci pintura a la casa d’un jutge, que es cremin contenidors, que es tirin tanques contra la policia o que es vulguin impedir les manifestacions dels que pensen i defensen posicions antagòniques són actes propis d’una via perdedora que cal rebutjar. Els que combaten plantejaments intolerants i feixistes mai no poden anar amb la cara tapada; la causa de la democràcia i de la llibertat es defensa sempre amb la cara descoberta i amb el cap ben alt.

Veure els Mossos d’Esquadra carregant contra els manifestants és una imatge que entristeix la majoria de ciutadans de bona fe. Segur que algunes coses cal fer-les millor, però és un altre tret al peu devaluar la feina i el prestigi de la policia de Catalunya, dels 17.000 homes i dones que treballen al servei de la nostra seguretat, per haver tingut alguna actuació poc afortunada. Els Mossos són una policia democràtica i moderna que hem de reforçar i protegir dels atacs que la volen afeblir i desprestigiar. Tots recordem amb orgull la seva tasca durant els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’estiu de l’any passat, però al costat d’això hi ha dotzenes d’exemples diaris menys vistosos que acrediten la professionalitat del cos.

Els que volen presentar Catalunya com una societat trencada i sense convivència necessiten les imatges de violència per deformar la realitat fins a crear una idea que apuntali els seus propòsits polítics, que van des de l’aplicació de l’article 155 fins a la justificació d’una presó preventiva injusta i abusiva. Això mateix ja ho vam viure fa un any, durant la campanya electoral en què es va fabricar un alarmisme econòmic basat en la desinformació i l’ús partidista de les institucions financeres.

És imprescindible conjurar-se per rebutjar sempre qualsevol episodi de violència, i encara més quan hi hagi esdeveniments políticament rellevants. El govern espanyol ha decidit celebrar la propera reunió del consell de ministres a Barcelona. Ja veurem si aquest gest va acompanyat d’alguna raó que justifiqui tanta pirotècnia política, però és evident que serà un tret al peu si des del món independentista es regalen imatges absurdes de violència o enfrontaments. Igualment, avançant-nos al que pogués venir, també seria un tret al peu que mentre se celebri el judici del procés al Tribunal Suprem, on se subratllarà el caràcter cívic, pacífic i democràtic de l’independentisme, algú cometi l’error de regalar imatges d’aldarulls per desviar l’atenció.

La dinàmica de reaccionar a les provocacions que vagin apareixent només generarà insatisfacció. El camí cap a la independència no té marxa enrere i faríem bé de donar valor a tot allò que s’ha aconseguit en molt pocs anys. La manera com cal continuar no està escrita enlloc; no existeix cap manual d’instruccions per saber quin és el pas precís en cada moment, però sabem segur que hi ha coses que ens hi acosten i coses que ens n’allunyen. Continuar treballant a cada ciutat, a cada barri, a cada poble i a les entitats, governar bé des dels ajuntaments i des de la Generalitat, posant les persones al centre de les polítiques, assegurar una majoria inequívoca que pugui ser reconeguda des de dins i des de fora del país són condicions necessàries, encara que no sempre suficients, per assolir l’objectiu.

Diguem-ho sense complexos: la violència, les situacions de tensió i els aldarulls empetiteixen el moviment independentista. Segurament ha passat el moment de la revolució dels somriures i hem entrat en un temps en què assumir la complexitat i les contradiccions forma part del camí que falta per recórrer. Guanyarem més pels errors que no cometrem que per les victòries èpiques que tinguem.