Lífting constitucional

Advocat, exconseller de JustíciaEstem a les portes d’assistir a un carrusel d’esdeveniments per commemorar els 40 anys de la Constitució espanyola, que es presentarà com la prova d’una transició política modèlica que, sense solució de continuïtat, va permetre passar de la dictadura a la democràcia. És innegable que va servir per superar la dictadura i segur que la complexitat del moment devia ser enorme, però és igualment cert que no va fer net ni amb el franquisme ni amb els franquistes, ja que molts d’ells van seguir arrapats en llocs de decisió dels poders fàctics i la maquinària administrativa de l’Estat. N’hi ha prou amb recordar que en el discurs de Nadal de 1969 el dictador Franco va dir que amb la designació de Joan Carles I com a rei tot quedava “ atado y bien atado”.

Quaranta anys després i amb un 70% dels ciutadans que, per edat, no van poder votar la constitució de 1978, és un bon moment per valorar-ne l’estat de salut. Qualsevol norma, per assegurar-ne el sentit i la vigència, s’ha d’interpretar d’acord amb la realitat social en què s’ha d’aplicar. A Espanya, la funció d’interpretar la norma fonamental de l’Estat correspon al Tribunal Constitucional, la composició del qual s’explica pel repartiment de cromos dels grans partits polítics espanyols. Veure que l’últim dels seus presidents havia tingut el carnet del Partit Popular o que un dels seus actuals magistrats ha estat diputat del PP durant 17 anys posa en relleu que massa sovint s’ha volgut interpretar la Constitució des del biaix ideològic d’un espai polític concret.

A diferència del que passa en la majoria de països del nostre entorn, a l’estat espanyol reformar la Constitució és un tema tabú. De fet, en 40 anys només s’ha reformat dues vegades, i sempre per motius forçats per la Unió Europea. L’any 1992 se’n va fer la primera modificació, per reconèixer el dret de tots els ciutadans de la UE a poder concórrer a les eleccions municipals. L’altra reforma exprés es va fer l’agost del 2011 per incloure-hi el compromís d’estabilitat pressupostària que la troica exigia a Espanya en plena crisi econòmica. Això contrasta, per exemple, amb les més de seixanta reformes fetes a la Constitució alemanya de 1949 o les vint-i-quatre modificacions de la Constitució francesa de 1958.

Ara el president espanyol, amb un nou cop d’efecte per aixecar una polseguera que tapi la seva debilitat parlamentària, proposa una reforma puntual de la Constitució per eliminar parcialment els aforaments de diputats, senadors i membres del govern estatal, però mantenint la inviolabilitat del rei i de la resta de persones aforades. Amb aquest lífting constitucional es pretén rejovenir una norma que està rovellada, tant pel que diu com per com s’interpreta.

En un estat fort, modificar la Constitució no és una missió impossible. De fet, és un mecanisme usual per adaptar-se als canvis socials i polítics i mantenir la vigència i la legitimitat de la norma. A Espanya s’ha sacralitzat la Constitució i quan es parla de reformar-la tothom creu que és obrir la caixa dels trons, perquè això obligaria a tenir debats de fons que no es volen afrontar, especialment aquells que afecten l’organització territorial de l’Estat i la vigència i la continuïtat de la monarquia.

En un estat fort i modern, la Constitució és la clau que obre tots els panys i que dona solucions per adequar-se als canvis, els reptes i els problemes. A Espanya la Constitució es fa servir només com un escut i de vegades s’esgrimeix com si es tractés del Codi Penal, per barrar el pas a plantejaments legítims i democràtics.

Paradoxalment, en el context de la celebració dels 40 anys de la Constitució espanyola també se celebrarà el judici contra bona part dels membres del govern de Catalunya, de la mesa del Parlament i contra els líders de les entitats sobiranistes. Als ulls d’una part molt important de la ciutadania, també en l’àmbit internacional, aquest serà un judici amb un altíssim contingut polític, amb acusacions de delictes que no s’han comès, en què es posarà de manifest la vulneració de drets fonamentals civils i polítics.

Una sentència condemnatòria injusta contra els polítics independentistes, a curt termini, potser donaria satisfacció als sectors més reaccionaris de la societat espanyola, però per sempre més pesarà com una llosa en la història d’Espanya. Alguns ho voldran veure com un èxit i com el millor regal per celebrar els 40 anys de la Constitució, però als ulls del món és l’exemple del fracàs d’un estat que no sap resoldre el seus problemes polítics amb les eines de la política. La Constitució espanyola necessita molt més que un lífting per intentar dissimular el pas del temps.