Cop de l’Estat a les llibertats

Dilluns, 14 d’octubre, pocs minuts després de les nou del matí coneixíem per la ràdio el resultat de la sentència del Tribunal Suprem contra el Procés. Després de molts dies esperant, les hores passaven cada cop més lentes, i saturats de filtracions i especulacions, talment com si cantessin els números del sorteig de la loteria, vam conèixer els anys de condemna i inhabilitació: de 13 a 9 anys de presó per a persones innocents. Abans d’arribar al final de la llista de noms, els ulls van quedar negats i el cor gelat. Quina brutalitat. És una sentència profundament cruel que no té res a veure amb la justícia.

Faltaven deu minuts per a les dues del migdia quan va sonar el timbre. Dos funcionaris del Tribunal Suprem venien a notificar-me la sentència que feia cinc hores que coneixia mig món i que ja havia començat a llegir a internet. Un cop més, els acusats i ara condemnats ens vam assabentar de les coses abans per la premsa que pel mateix tribunal, cosa que demostra el poc respecte processal que s’ha tingut per les persones encausades. Aquest procés judicial mai no ha volgut buscar justícia ni aclarir res; sempre ha estat un instrument polític per alimentar un relat criminalitzador, i les batalles també s'han lliurat a través de molts mitjans de comunicació que han preferit la propaganda abans que la informació. L’exemple més clar d’això el trobem en el muntatge fet amb el delicte de rebel·lió, un globus que s’ha anat inflant fins a explotar. L’acusació de rebel·lió ha estat una ignomínia que ha causat molt dolor.

La fabulació sobre el delicte de rebel·lió ve de lluny. Durant el judici es va posar de manifest que des de principis del 2016, la Fiscalia de l’Audiència Nacional, llavors a càrrec de Javier Zaragoza –el fiscal que després exerciria l’acusació al Tribunal Suprem–, ja havia obert diligències per investigar una rebel·lió. Des de llavors, la Guàrdia Civil ha omplert milers i milers de folis, elaborant dotzenes d’atestats i informes policials, per construir obsessivament un relat inventat per bastir un delicte imaginari fonamentat en una violència que no ha existit.

Basant-se en aquest relat es va engegar tota la maquinària de l’Estat per criminalitzar unes persones i tot un moviment polític. Amb mala fe i una gran ceguesa, molts van entendre que la manera de combatre l’independentisme no era a les urnes i fent política sinó que era vinculant aquesta idea legítima i democràtica amb la violència. Així, la Fiscalia General de l’Estat es va fer seus tots els arguments de la Guàrdia Civil des del primer minut –presentant una querella per rebel·lió– fins a l’últim segon del judici –quan continuava parlant de cop d’estat–. Amb aquests mateixos arguments, tant la magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela com el magistrat instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, van ordenar i mantenir reiteradament l’ingrés a la presó, esgrimint la gravetat del delicte de què se’ns acusava. Per si encara fos poc –i potser amb això s’expliquen moltes coses–, amb aquesta imputació i el manteniment de la presó preventiva es van suspendre els drets polítics dels acusats que havien estat escollits diputats amb el suport massiu dels ciutadans, arribant a l’extrem d’alterar el còmput de les majories parlamentàries, tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats.

Fora de l’àmbit judicial, en el terreny pròpiament polític i en molts àmbits de l’opinió publicada, ha sigut una constant parlar de cop d’estat i no han deixat en cap moment de tractar els acusats de rebels i colpistes. Partits com el PP, Cs i Vox i també destacats sectors del PSOE han fet d’aquesta retòrica el seu discurs habitual, fent volar pels aires un dret fonamental com és el de la presumpció d’innocència. Tots plegats, amb l’acusació de rebel·lió, han demostrat un absolut menyspreu per la veritat, que és inadmissible en un estat que s’autodenomina democràtic i de dret. Malgrat haver quedat retratats, ningú no repararà aquest dolor ni tot el mal causat; ningú no demanarà disculpes ni dimitirà.

La condemna per sedició és, igualment, un gran despropòsit i la sentència genera un greu precedent per a la qualitat democràtica de l’estat espanyol. El 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017 no hi va haver cap acte de sedició perquè no hi va haver cap alçament ni va ser tumultuari. Aquells dies es van exercir els drets fonamentals a la protesta, a la manifestació i a la reunió, per molt que ara es vulgui presentar com una acció violenta de la ciutadania teledirigida pels polítics i els líders de les entitats sobiranistes. Una vegada superat el peatge del Tribunal Constitucional, del qual ningú no espera cap resposta favorable, aquest serà un debat que haurà de resoldre el Tribunal Europeu de Drets Humans. Per més que el govern espanyol ara es vulgui rentar la cara amb insòlites campanyes d’imatge per recordar que Espanya és una democràcia, la realitat és que la sentència ha suposat un autèntic cop de l’Estat a les llibertats de tots els ciutadans, pensin com pensin.