Cortines de fum
Podem mirar la lluna o podem mirar el dit, però l’estratègia del PSOE amb l’independentisme és de manual. Ho vam veure amb els pressupostos generals de l’Estat i ho hem vist ara amb l’intent de convertir Miquel Iceta en president del Senat. L’objectiu principal no era, fa uns mesos, aprovar els comptes i ara la prioritat no semblava el Senat, perquè si fos així el PSOE hauria actuat de manera molt diferent. De fet, hauria fet exactament el contrari, buscant el pacte i l’acord en lloc d’exigir xecs en blanc sense ni despenjar el telèfon.
El PSOE té pànic d'escenificar qualsevol acord amb els partits independentistes. Amb l’esforç fet a Espanya per la maquinària política i mediàtica per demonitzar aquest espai polític, a les portes de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig, seria una decisió costosíssima en vots per al PSOE que avui Pedro Sánchez governés amb uns pressupostos aprovats amb les crosses de Junqueras i Puigdemont. Per a la dreta, cada dia seria festa major.
És això el que explica que el PSOE mai volgués parlar dels pressupostos ni amb ERC ni amb el PDECat. Mai s’hi va reunir. Va fer la seva proposta, va predicar que eren la setena meravella en polítiques socials –sense explicar que la gran despesa en educació, salut i serveis socials la fan les autonomies i no l’Estat– i es va esperar assegut a rebre un xec en blanc que mai no va arribar per poder, tot seguit, enviar les deu plagues bíbliques contra els independentistes. No era més que una coartada per desmarcar-se'n i, en el pitjor dels casos, si hagués rebut el suport a canvi de res dels independentistes, els hauria ridiculitzat per la seva posició de submissió i seguidisme polític.
Aquesta mateixa lògica ha estat la que han utilitzat amb la proposta d’Iceta al Senat, per arribar a les eleccions de diumenge vinent demostrant que els socialistes no tenen cap deute amb els independentistes i que, a més, aquests dinamiten ponts de diàleg, val a dir que per ara inexistents. Tothom sap que per assolir un acord polític, si necessites sumar els vots d’altres formacions, és un mal començament donar-lo públicament per fet a través d’una filtració a la premsa i tot seguit exigir el suport fent veure que és normal que te l’hagin de regalar.
L’operació Iceta és una repetició de l’operació pressupostos: desmarcar-se dels independentistes per després culpabilitzar-los de no haver lliurat un xec en blanc. El que va funcionar amb la moció de censura, que tenia com a contrapartida fer fora l’autoritarisme i la corrupció del Partit Popular, no funciona quan demanes a la resta que et prestin el suport a canvi de res. En el joc parlamentari, el primer que fa qui vol assolir un acord és reconèixer el pes polític que els votants han atorgat a l’altra part, sigui poc o sigui molt. Partir de la base que qui t’ha de prestar suport renunciarà a la seva capacitat d’influir és un error que ningú comet per inconsciència perquè és a la primera lliçó de la ciència política.
La vàlua política de Miquel Iceta és reconeguda per quasi tothom, però val a dir que el PSC mai s’havia assemblat tant al PSOE com en l’etapa en què ell n’ha estat el primer secretari. La presidència del Senat era un gest, però la seva actuació estaria absolutament subordinada a l’estratègia del carrer Ferraz, tal com farà el senador o senadora socialista que acabi presidint la cambra. El rol polític que el PSOE atorgui a Iceta a partir del 26-M en favor d’un diàleg entre el govern de Catalunya i el d’Espanya no depèn del fet que sigui al Senat.
Ni línies vermelles ni xecs en blanc. Aquesta frase dita per Oriol Junqueras i després assumida per una bona part de l’independentisme és el que ha de marcar la dinàmica política entre els dos governs. La conveniència d’una etapa de diàleg per retornar la qüestió catalana al terreny de la política té un consens força ampli si observem els resultats de les últimes eleccions generals. I és legítim que tothom utilitzi la força política que els vots li han atorgat a l’hora de negociar els acords. Per això, és tan poc fructífer exigir xecs en blanc com imposar línies vermelles.
ERC va guanyar les últimes eleccions generals a Catalunya i li disputa al PSC la posició a l’àrea metropolitana de Barcelona. Les cortines de fum destinades a desgastar l’adversari no són cap sorpresa en política i encara menys si estem en campanya electoral, però si l’opció del PSOE és aquesta i no encara un diàleg valent, amb voluntat sincera de parlar, Pedro Sánchez acabarà devorat per l’immobilisme, com li va passar a Mariano Rajoy.
