24/01/2020

Cops i morats

3 min
Cops i morats

Viure la història en directe fa difícil imaginar allò que diran els llibres del temps que ens toca viure, però sense cap mena de dubte la convulsió política que viuen Catalunya i Espanya des de fa una dècada ajudarà a explicar moltes de les coses que passin en un futur. Quan els nostres fills o els nostres nets estudiïn què va passar a Catalunya en la dècada que va dels deu als vint del segle XXI, moltes de les coses que ara es viuen amb una incomprensible normalitat seran, justament, algunes de les claus que ens resoldran el perquè de tot plegat.

En aquest sentit, l’error històric dels governants espanyols de subcontractar la gestió d’un conflicte polític als tribunals o a organismes opacs com la Junta Electoral o el Tribunal de Cuentas té un cost enorme i deixa la política com un mer comentarista de la realitat, sense lideratge ni protagonisme. És una dinàmica que només genera dolor sense aportar cap solució i que, encara que no ho pugui semblar, també comporta grans costos per a un Estat que s’ha demostrat impotent a l’hora d’abordar el conflicte.

La repressió és insaciable. Instal·lats en aquest escenari, només és previsible que el pas següent d’un moviment repressiu sigui més repressió, en una espiral de la qual no es veu el final. Aquesta dinàmica, inevitablement, acaba creuant totes les línies vermelles d’un estat de dret fonamentat en la separació de poders i el joc democràtic. Els dos exemple més recents i aberrants són la negativa a permetre que Oriol Junqueras pugui exercir d’eurodiputat, malgrat que el mateix Tribunal Suprem admet que se li han vulnerat els drets, i el fet que es pugui inhabilitar el president Quim Torra, per la decisió d’un òrgan administratiu, abans que hi hagi una sentència ferma. Alguns potser ho reconeixeran amb la boca petita, però és una aberració jurídica i un escàndol democràtic que, més tard o més d’hora, tindrà conseqüències per a l’Estat. Quan el virus de la repressió està inoculat només és qüestió de temps que els símptomes esdevinguin seqüeles irreversibles.

Ja sigui amb el pretext de la seguretat davant d’amenaces globals o per la incompetència política davant de la complexitat, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que, avui, els nostres drets i llibertats estan més afeblits que fa dues o tres dècades. A Espanya ja no crida l’atenció veure condemnes a músics per les seves cançons o a humoristes per les seves opinions, i hem vist condemnes penals per cremar fotos del rei. I evidentment, en el terreny polític, amb condemnes per sedició, amb presos polítics i exiliats i amb dotzenes de persones processades per l’organització d’un referèndum, cada vegada està més clar per a tothom que la discrepància i la dissidència no es combaten amb el debat d’idees sinó a través de la repressió i l’abús, retorçant les normes i la seva aplicació per, a la pràctica, vulnerar i encongir els drets i les llibertats.

No sé si el món ens mira, però està clar que el món ens veu. Una bona mostra d’això l’hem vist recentment en l’anomenat Examen Periòdic Universal al qual se sotmeten tots els estats membres de l'ONU cada cinc anys per supervisar i avaluar el compliment en matèria de drets humans. La setmana passada va ser el torn d’Espanya, i una quinzena de països, entre els quals Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, el Canadà, els Estats Units o el Japó, s’han mostrat preocupats per les restriccions a la llibertat d’expressió i a les reunions pacífiques. Han qüestionat l’abús que es fa a l'hora d'interpretar conceptes com seguretat nacional o ordre públic i han alertat sobre la necessitat de revisar l’ús de la força per part de la policia en les manifestacions o la conveniència d’eliminar del Codi Penal el delicte d’injúries a la Corona i de cessar en els atacs a la llibertat d’expressió.

Ja sabem que la primera regla del manual de la diplomàcia és que els estats no han d’interferir en les qüestions internes dels altres estats, però quan es tracta de vulneració de drets, forma part de les obligacions de la comunitat internacional no mirar cap a una altra banda quan es produeix una vulneració de drets fonamentals. Per a Espanya, per als seus governants i per a la ciutadania hauria de ser un motiu de preocupació profunda veure com els treuen targeta groga quan examinen si es respecten els drets humans. La repressió fa mal a qui rep els cops, i l’independentisme n’ha rebut i en rep molts, per tot arreu i en molts formats, però això no pot sortir gratis a qui reprimeix. L’independentisme rep els cops de la repressió, però els morats li sortiran a l’estat espanyol.

stats