Carme i Dolors, dignitat entre reixes
La massiva, i per a molts inesperada, manifestació del 8 de març del 2018, que va omplir els carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats reivindicant que es respectin els drets de les dones, ha esdevingut una fita històrica que ha sacsejat moltes consciències, i els seus efectes perduraran. Setmanes després, la gota que va fer vessar el got va ser la indignació que va generar la sentència de la Manada, que condemnava un ramat d’energúmens per abús sexual tot i que la víctima i els vots particulars d’alguns jutges asseguren que va ser una violació. Un any després, els carrers s’han tornat a omplir per reivindicar que en el terreny de la igualtat efectiva encara queda molt camí per fer.
Qualsevol dia hauria estat bo per escriure aquest article, però el pretext del Dia de la Dona serveix per reivindicar especialment dues dones que, a diferència dels condemnats pel cas de la Manada, no estan en llibertat condicional sinó que estan injustament empresonades des de fa un any, per uns delictes que no han comès. Les estimades Carme Forcadell i Dolors Bassa han patit i pateixen la duresa d’una presó preventiva jurídicament injustificable, i segurament no s’ha explicat prou com ho han viscut aquest temps perquè els focus han estat molt més posats a Lledoners que a Mas d’Enric i a Puig de les Basses.
La Carme i la Dolors són dues dones honestes, compromeses i generoses. Com ho són altres dones que, com la Marta Rovira, la Meritxell Borràs, la Meritxell Serret, la Clara Ponsatí, l’Anna Simó, la Ramona Barrufet, la Mireia Boya, l’Anna Gabriel, la Tamara Carrasco i una dotzena d’alcaldesses, estan processades, algunes a l’exili, per actuar d’acord amb les seves legítimes conviccions democràtiques.
Perdre la llibertat és pagar un preu altíssim, i més quan no hi ha motius que ho justifiquin. Malgrat això, la Carme i la Dolors han mantingut intactes les seves conviccions i dins la presó també han volgut exercir el seu compromís envers els drets de les dones recluses i han ajudat a trencar amb algunes inèrcies que, sense una mirada femenina, haurien perdurat. A més, han pagat el preu addicional de la solitud perquè, en lloc d’estar juntes i poder compartir temps i fer-se companyia, totes dues han prioritzat quedar-se a prop de les seves mares, ja molt grans, que viuen a l’Ebre i a l’Empordà, simplificant-los els desplaçaments en les escasses visites que els han pogut fer. Sens dubte, perdre la llibertat també és un preu enorme per a les dones i les mares i les filles de tots els que són víctimes de la repressió.
Assegudes al banc del meu davant, a la sala del Tribunal Suprem on ens jutgen per l’1 d’Octubre, la Carme i la Dolors mantenen la mateixa serenitat i fortalesa que transmeten quan les he pogut visitar a la presó. Procuro, amb petons i abraçades, transmetre’ls cada dia l’afecte que tanta i tanta gent els té i que sovint ens demanen que els traslladem. Forcadell i Bassa, com Junqueras, Forn, Turull, Romeva, Rull, Sànchez i Cuixart, mereixen sortir de la presó immediatament perquè la presó preventiva ja és una condemna anticipada.
A la presó hi ha poques dones, si ho comparem amb el nombre d’homes; la població reclusa femenina a Catalunya representa el 7% del total. Dels 8.371 interns que hi ha a les presons catalanes, 596 són dones. Aquesta desproporció, a part de visualitzar que la majoria de delictes són comesos per homes, també ajuda a entendre que el sistema penitenciari necessita incorporar amb molta més intensitat la mirada femenina. En el darrer mandat es va emprendre un bon camí en aquesta direcció. Quan el 2016 vaig assumir la tasca de conseller de Justícia, només hi havia dues dones al capdavant dels 13 centres penitenciaris catalans. Amb l’ajuda incansable del director general de Serveis Penitenciaris, Amand Calderó, i la determinació de la consellera Ester Capella, avui hi ha set directores, més de la meitat, que inclouen les presons amb més reclusos. Aquest és un pas important, que ha d’anar acompanyat de moltes altres accions, incloent-hi la necessitat de disposar d’un centre penitenciari modern per a dones, que substitueixi l’actual presó de Wad-Ras, que avui és l’equipament penitenciari més antic de Catalunya.
Sense cap mena de dubte, la Carme i la Dolors haurien viscut aquest 8 de març al carrer, al costat de tots els que no callen davant les desigualtats, com ho han fet sempre. Com no van callar quan en el judici es van negar a respondre a l’acusació popular de Vox per respecte a les dones espanyoles. Ja sigui com a presidenta del Parlament o com a consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, ja sigui com a activista social o com a sindicalista, la Carme i la Dolors, dues republicanes que ennobleixen i dignifiquen la política, no han deixat mai de lluitar pels drets de les dones i ho continuen fent, tot i estar entre reixes.
