"Barcelona tiene poder"
"Ella tiene poder, Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder..." Aquesta lletra que l’immortal Peret cantava a ritme de rumba es va convertir en una de les cançons que formen part de la banda sonora dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Després de les eleccions municipals de diumenge passat, que van donar la victòria a Ernest Maragall per un estret nombre de vots, l’alcaldia de Barcelona ha esdevingut una qüestió d’estat quan s’ha constatat que la ciutat pot tenir un alcalde independentista.
Barcelona té poder. És una gran capital europea i, per tant, una gran capital mundial. Barcelona surt al mapa i el seu alcalde, es digui com es digui, és un actor institucional reconegut arreu. Igual que l’alcalde de Londres, de París, de Madrid o de Nova York, l’alcalde de Barcelona és una figura amb una rellevància indiscutible que té les portes obertes per ser interlocutor amb personalitats d’arreu del món i té accés a moltes institucions internacionals. Encara avui és més fàcil explicar al món què és Barcelona, perquè forma part del club de grans ciutats, que no pas explicar què és Catalunya, que encara juga a la lliga de les regions.
Que a Barcelona hagi guanyat les eleccions un candidat independentista que no renunciarà a exercir de capital de Catalunya a tot arreu ha encès totes les alarmes. Des de molts àmbits polítics, econòmics i mediàtics s’està disposat a exercir tota la pressió possible per evitar que aquest gran aparador sigui una oportunitat per explicar la situació política de Catalunya en fòrums on ara no s’escolta aquesta veu. La prova més clara d’això és l’oferta estrambòtica de Manuel Valls, el candidat de Ciutadans, que amb la complicitat del PSC proposa regalar els seus vots per fer alcaldessa Ada Colau i apartar Maragall.
Sortim d’una campanya en què Manuel Valls ha volgut presentar-se com el redemptor dels barcelonins contra el que ha anomenat l’amenaça del populisme i l’independentisme. Ha atacat un dia sí l’altre també Colau i Maragall dient que són la mateixa cosa, però ara, amb la mateixa vehemència amb què demanava el vot per fer fora l’alcaldessa, està disposat a votar-la perquè segueixi en el càrrec. Això és un exercici d’hipocresia política i de frau als electors que serveix per retratar un candidat sense escrúpols que ha fracassat a Barcelona igual que ho va fer a França, d’on va marxar per la porta del darrere.
Els efectes d’una majoria formada per Colau, Collboni i Valls, que només compartirien les ganes d’impedir que Ernest Maragall fos alcalde, abocarien l’Ajuntament de Barcelona a un escenari de governança impossible, amb una majoria molt allunyada del que va sortir de les urnes diumenge passat. Si això passés, Ada Colau defraudaria una part molt important de votants dels comuns, que no entendrien com en lloc de combatre aquells que fan el discurs de la discòrdia i reclamen l’aplicació permanent de l’article 155 s’aprofités dels seus vots. I també és una contradicció per al PSC perquè no pot cridar “Con Rivera, no!” i retreure a Ciutadans que pacti amb Vox mentre a Barcelona s’abraça a Manuel Valls.
Amb els resultats electorals a la mà, a Barcelona hi ha majories possibles per tirar endavant els grans reptes de ciutat i fer polítiques socials transformadores per resoldre problemes com el de l’habitatge o el de la pobresa. I també hi ha una majoria clara que comparteix els elements centrals del debat nacional, entorn de la conveniència de fer un referèndum acordat i de denunciar la repressió que manté injustament persones innocents a la presó i a l’exili. La dinàmica basada en la tàctica de partits i en vetos que fan impossible qualsevol majoria estable és un greu error. Fer ingovernable la ciutat i convertir l’Ajuntament en una olla de grills és exactament allò que voldria la dreta, i és aquí on hi ha el regal enverinat de Valls per mantenir Colau a l’alcaldia.
A Barcelona i a Catalunya, ERC ha guanyat les eleccions municipals. En el conjunt del país, els partits independentistes han guanyat en 728 dels 948 municipis i sumen mes de 6.300 regidors, sense comptar moltes candidatures independents que poden engrandir la xifra. Aquests resultats són políticament molt rellevants i descriuen una realitat que hauria de fer obrir els ulls a tots els que s’esforcen a negar i menystenir la transversalitat de l’independentisme. Per això, no és cap casualitat que s’hagi activat tota la maquinària disponible per impedir, encara que sigui amb pactes contra natura, que Barcelona tingui un alcalde independentista. És una qüestió d’estat i per a alguns segueix ben vigent allò de l'“Antes roja que rota”.
