I ara, què?

Els humans no ens podem abstreure de les lleis que regeixen el conjunt de les espècies

Un mercat on es venen animals salvatges a la província xinesa de Guangdong / ALEX PLAVEVSKI / EFE

Resulta evident que la crisi del coronavirus està directament relacionada amb el nostre model social i econòmic, que provoca una profunda degradació de l’entorn natural. Si no hi posem remei, no serà l’última. Sense anar més lluny, els efectes del canvi climàtic són cada dia més intensos. La qüestió és a què estem disposats a renunciar, com a persones i com a societat, per reduir els riscos futurs.

Ja s’ha iniciat l’aixecament progressiu de les limitacions associades a l’estat d’alarma. De mica en mica, l’actual confinament s’anirà diluint. Llavors, sense deixar de tenir presents els riscos associats a la futura evolució de la pandèmia, serà el moment de prendre decisions estratègiques per posar els pilars de com volem que sigui el món post covid-19. 

Durant totes aquestes setmanes hem sentit i llegit multitud de posicionaments, de l’àmbit personal i col·lectiu, públic i privat, que afirmen que aquesta pandèmia és un símptoma més —sobtat, tràgic i angoixant— de l’esgotament del model socioeconòmic imperant. Un model basat, simplificant molt, en el creixement demogràfic i econòmic il·limitat, en la concepció de la Terra com una mera subministradora de recursos i un abocador per als nostres residus, i en el progressiu allunyament de l’espècie humana de la natura i dels principis ecològics més bàsics. Són nombroses les veus que asseguren que aquesta crisi és tan sols la primera —aquí tenim el canvi climàtic, sense anar més lluny— i que necessitem un canvi profund si volem garantir la nostra supervivència a llarg termini. 

Estic convençut que la conscienciació ambiental, per dir-ho així, s’ha disparat a la nostra societat, i també que són sinceres les crides urgents a l’acció fetes per diverses institucions de l’àmbit social i econòmic, com el Club de Roma. Tanmateix, fent una mirada enrere, la història ens mostra que no resulta gens evident que realment acabem duent a terme les profundes transformacions que caldrien. La primera evidència és que a les persones ens costa assumir els canvis, sortir de la nostra zona de confort; el nostre cervell ens anima a oblidar com més aviat millor els problemes i tornar a les èpoques pretesament felices. Per això els bons propòsits s’han de transformar ràpidament en accions; en cas contrari, es van diluint fins a quedar en res. 

L’altre factor essencial és, evidentment, el conjunt d’institucions que poden i han de prendre les decisions per accionar les palanques de canvi. Aquí els antecedents tampoc són gaire prometedors. Els governs i grans organismes internacionals són poc amants de les bellugadisses. I, per si de cas, sempre tenen al clatell l’alè de les grans empreses i lobis multinacionals, molt interessats en mantenir la seva posició avantatjosa o, com a mal menor, en pilotar alguns petits canvis d’acord amb els seus criteris. Sense anar més lluny, aquests dies hem pogut llegir que un dels principals fons d’inversió nord-americans, amb un historial recent ben allunyat dels principis de la sostenibilitat, ha estat contractat per la UE per assessorar-la precisament sobre la integració de la sostenibilitat en la regulació bancària. No sembla que anem pel bon camí. 

Correm el risc que la interrelació entre la societat i les institucions es converteixi amb facilitat en un cercle viciós. Entre uns i altres podem acabar fent com si no hagués passat res i tornar a caure en els mateixos errors, sense demanar responsabilitats ni compromisos a cap de les parts. Em puc equivocar, però crec que si hi ha alguna opció de canvi real, passa per una estreta col·laboració, i a la vegada observança mútua, entre la gent i els qui en darrer terme prenen les decisions. Les persones, ben informades i organitzades, hem de reclamar a dirigents, institucions, empreses i a qualsevol entitat amb una relativa capacitat d’influència un pla d’acció conjunt, immediat i realista. No es tracta de tornar a l’època de les cavernes sinó que el progrés i el benestar siguin realment això, un bé comunitari, i no només un creixement econòmic d’uns quants. Per fer-ho, cal assumir, entre altres coses, que formem part de la natura i que els humans no ens podem abstreure de les lleis que regeixen el conjunt de les espècies. No és possible la salut humana al marge de la salut planetària. 

La societat civil disposa de nombrosos mecanismes per exigir i controlar que es produeixin els canvis que reclamem. Tenim el nostre vot, el nostre dret a expressar-nos, a manifestar-nos i a desobeir pacíficament allò que considerem injust. Però també disposem d’una enorme capacitat d’influència a través dels nostres hàbits de consum. 

Podem afavorir o penalitzar empreses i serveis en funció de si el seu model de negoci està basat o no en l’equitat, la justícia i la conservació del nostre entorn. En aquest àmbit, els més joves estan demostrant una especial implicació i reclamant uns lideratges que de ben segur seran decisius en el desenvolupament d’aquest procés. 

I aquí és on arriba la gran qüestió. A què estem disposats a renunciar perquè es produeix el canvi imprescindible? ¿Deixarem de volar a l’altra punt de món a preus irrisoris? ¿Reduirem el nostre consum de carn o de productes amb un gran impacte sobre el medi ambient? ¿Renunciarem a utilitzar tothora el vehicle privat? Sense una resposta afirmativa, ja som al cap del carrer. 

Aquí és on entra en joc el paper dels governs envers la societat, la relació de tornada que tanca el cercle. D’una banda, han de complir el nostre mandat i posar en marxa els mecanismes perquè sigui possible una profunda transformació, que a la vegada garanteixi el benestar de les persones, sobretot dels col·lectius més fràgils. Això és possible. Sabem quines són les accions clau, però cal impulsar-les decididament: transició energètica, descarbonització de l’economia, reutilització de materials, reequilibri territorial, conservació i restauració dels sistemes naturals, impuls de l’activitat primària de proximitat respectuosa amb el patrimoni natural, millora de l’hàbitat urbà i naturalització de les ciutats... I, d’altra banda, ens agradi o no, els governs i institucions també han de vetllar perquè persones i empreses complim amb allò que hem acordat, perquè aquells bons propòsits, nascuts quan vam veure les orelles al llop, no es converteixin en fum. 

El biòleg nord-americà Jared Diamond repassa en el seu llibre Collapse: How societies choose to fail or succeed els col·lapses socioeconòmics esdevinguts en la història de la humanitat, des dels maies fins als habitants de l’illa de Pasqua. En tots els casos, els components ambientals van tenir una notable rellevància, però també la percepció de les respectives societats i la resposta que van donar als problemes existents. Avui dia tenim més coneixement i tecnologia que mai. Només hem d’utilitzar adequadament la intel·ligència col·lectiva per fer que s’esdevingui allò que cal. En serem capaços? 

Carles Castell és expert en conservació del medi natural, expresident de la secció espanyola de la Federació Europea de Parcs Nacionals i Naturals i responsable científic i divulgatiu de l’exposició Som Natura

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF