Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El vici de fer els deures a l'últim minut

Fa la sensació que el món està en mans de governants que quan estudiaven feien els deures en l'hora del pati prèvia a la classe. No a última hora, a l'últim minut. Ho hem vist amb la resolució temporal de l' abisme fiscal , i ho hem viscut els últims anys a Europa. Cada rescat o decisió similar s'ha pres després de flirtejar amb el precipici. Aquestes conductes són vicioses, sobretot si van sortint bé, si serveixen per anar aprovant assignatures. Ja és una tradició en les cimeres del canvi climàtic, on es frega el fracàs i a l'últim segon es pacta alguna mena de pròrroga in extremis que ho maquilla. A banda dels riscos per al cor, aquesta mena d'emocions exagerades delaten un món poc operatiu, que aspira com a molt a sobreviure. I com que explora tant els límits de la supervivència i es conforma a guanyar temps, el fet de tapar una via d'aigua provisionalment és venut com un èxit. Venem com a victòria l'empat en el temps de descompte. Hi ha dos danys col·laterals, i no sé quin és pitjor. Un és que vivim instal·lats en la por permanent, i per tant en la inseguretat, la poca confiança, la provisionalitat extrema. Però el segon problema és que ens hi acabem acostumant i ens relaxem. Que donem per fet cada vegada que apareix una situació extrema que allò és una comèdia, una representació, però que ho arreglaran a l'últim minut. Sobreviure als precipicis exigeix concentració, cap relaxament, i no instal·lar-t'hi, com a molt estar-hi de pas. Els que tenen com a mètode estudiar hores abans i fer els deures un minut abans saben que arriba un dia que l'excés de confiança els traeix. Qualsevol petit contratemps ja és insalvable quan s'ha anat tan al límit, quan no hi ha marge de maniobra. El final lògic i natural per a qui abusa dels precipicis és acabar-hi caient.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF