La urgència de canviar cares i paraules

No és només que el llenguatge de la crisi, presidit per primes de risc, ens la faci incomprensible. És que durant massa temps hem deixat -hi incloc els mitjans, naturalment- que les desgràcies es definissin amb paraules poc doloroses i s'il·lustressin amb les cares de sempre. Per això Angela Merkel és tan coneguda a casa nostra, i al carrer pots trobar-te dues amigues criticant-la i fent-la culpable de tots els nostres mals. Gràcies als moviments socials i als seus mètodes de pressió, hem anat veient que la cara que il·lustra la crisi no és la de Merkel ni la de Draghi, ni la de Rajoy ni la de Mas, és també, i sobretot, la cara dels desnonats. La política, la societat i els mitjans de comunicació hem de tenir clar on adrecem la mirada. Quan t'acostes a les víctimes és més incòmode i més dolorós, i al costat d'aquestes imatges es fa més absurd col·locar-hi conceptes abstractes, has de dir les coses pel seu nom. En el cas dels desnonats, el suïcidi, la mostra més extrema de la desesperació, es converteix en acte mediàtic per motius obvis. I fem bé de parlar-ne. Però cal fer l'exercici d'arribar-hi abans. El periodisme i la política han d'arribar-hi més ràpid, no enganyar-nos o deixar-nos enganyar ni per les paraules massa llargues ni per les fotos massa preparades. Després d'uns primers anys en què ens hem equivocat, convé buscar tots els rostres, no només els més extrems, i convé que la nostra feina sigui traduir els mots preparats per confondre'ns. I, sobretot, deixar de retratar els de sempre, que ja han quedat massa retratats.