DE TANT EN TANT em trobo algú que em felicita per l'ARA (gràcies), i per la meva feina (moltes gràcies), i es mostra agradablement sorprès: "No les tenia totes sobre si te'n sortiries, com que abans feies allò dels nens..." Aquest elogi tan enverinat l'agraeixo en nom propi, però m'entristeix per tothom que es dedica a allò dels nens. Allò dels nens té un nom, se'n sol dir educació, i no se m'acut una missió més lloable, difícil i plena de gent preparadíssima que la d'encarrilar la canalla.
Ja ho vaig viure durant les quatre temporades fantàstiques fent l' Eduqueu les criatures a Catalunya Ràdio. Alguns col·legues, amb bona intenció, em preguntaven com m'anava aquell programet (si hagués durat la meitat però fos sobre política ja se n'hauria pogut dir programa) i em miraven amb cara de "Tranquil, ja trobaràs una cosa més important". Res és més important que l'educació, i crec que un dels aspectes que fa que aquest diari comenci a ser una miqueta important és que hi dóna molt de pes i protagonisme.
Hi ha una estranya miopia, accentuada a casa nostra, que confon la mida de les criatures amb la dimensió del fet educatiu. Sí, ells són petits, és una cosa de naixement -ja van creixent-, però la tasca d'educar-los és immensa, és un repte gegant, colossal. Fa temps que ens omplim la boca amb la urgència de prestigiar l'educació. Un primer pas seria estar orgullós dels que hi creuen i s'hi deixen la pell, en lloc de consolar-los perquè, pobrets, es dediquen a allò dels nens.
