16/06/2013

I què, si m'espien, si sóc exhibicionista?

1 min

CREC QUE LES XARXES socials confirmen l'adolescència dels ciutadans davant dels que manen: ens refiem més dels amics que dels poders. Per això m'encanten, hi jugo, les defenso i m'imagino un món millor on els ciutadans ja siguem adults del tot i ni ens creguem sempre els grans (l'actitud acrítica del nen) ni els critiquem sempre (l'actitud rebel de la pubertat). A la llista de riscos de l'explosió socialitzadora, a banda dels d'ansietat, dispersió i addicció propis de les etapes d'experimentar i créixer), hi afegeixo l'exhibicionisme malaltís i la necessitat gairebé patològica de cridar l'atenció (que reflecteix immaduresa). El culte a la notorietat, que parlin de nosaltres, compartim-ho tot en directe, no refrenem l'emoció, visca l'espontaneïtat, mostrem-nos autèntics, jo sóc així i no canviaré... Només en aquest context em puc explicar la submissió global dies després de l'escàndol per les revelacions de Snowden, coneguts els detalls sobre com el govern Obama accedia a dades particulars. Té lògica: suposo que per a un exhibicionista que l'espiïn no és cap drama, més aviat deu ser un somni fet realitat. Però no és això, amics (de Facebook): tenim dret a compartir la vida íntima quan nosaltres vulguem, com a molt correm el risc de fer el ridícul. Ara bé, el dret a una privacitat no intervinguda pels governs és irrenunciable. Està amenaçat per les facilitats tecnològiques, l'avidesa dels poders i la nostra rendició anticipada, immersos en un món on ens hem avesat a matar-ho tot amb un clic al "m'agrada".

stats