I AQUÍ
Misc 05/11/2012

Jo, la mesura exacta entre dos extrems

i
Carles Capdevila
2 min

Si has de posar d'acord dues parts en un conflicte es dóna per assumit que tothom haurà de cedir. Però no està escrit enlloc que el punt de trobada hagi de ser just al mig, que els dos hagin de moure's igual. Quan regateges, tampoc és cert que el preu final hagi de ser la mitjana entre una oferta i l'altra, sobretot perquè n'hi ha que, sabent-ho, ja apugen el preu de sortida calculant el que hauran de rebaixar.

En un conflicte com el de Catalunya amb Espanya, l'equidistància sempre ha tingut premi, i hi ha hagut autèntics especialistes a fer de pont amb una arma dialèctica invencible: la moderació. I una altra encara millor: la denúncia dels extrems, etiquetar-los de radicals. Ni això nostre ni això d'ells és tolerable, la veritat és al centre, jo sóc la mesura exacta entre dos extrems, i et protegiré dels dos. Ara ha canviat la centralitat, però apareixeran nous intermediaris. Caldrà estar-ne molt pendents, perquè hi ha extrems més allunyats del centre que d'altres, i ja seria casualitat que el centre fos on decideix el negociador. Això genera un munt de trampes dialèctiques: que tothom té la seva part de raó, que totes les opinions són respectables, que tothom ha de renunciar a una part. Són falsedats, a vegades. Hi ha opinions molt respectables i n'hi ha que no ho són gens, hi ha gent que ha cedit massa i gent que encara ha de començar. A vegades s'arriba a l'extrem ridícul de pati d'escola en què la solució salomònica és que el que ha pegat demani perdó, però l'altre també per haver-lo provocat. Encara que la provocació fos simplement existir. En el procés català aniran apareixent veus en aquest sentit. Especialistes a fer de poli bo que intentaran dibuixar l'equidistància just on són ells, a base de considerar perillosament radicals els altres.

stats