Si a més de pobres ens fem petits, pleguem

Si a sobre d'estar empobrits rebaixem l'ambició, estem perduts. Positivar les crisis com a grans oportunitats ja cansa, sobretot si són salvatges i cruels com aquesta, però encara és més trist ignorar la part d'oportunitat que té realment, i on ens hem d'agafar, ni que sigui de mala gana. Sí, la part negativa és real, injusta i supera de llarg la positiva, que és només una opció de futur i requereix sacrificis. Però precisament per això, toca lamentar-nos menys i ser més agosarats. Prioritzar. I pensar en grans solucions, com a mínim de la mida dels problemes, que són gegants. I pensar diferent. No sabem cap on anem, però cal anar-hi. Tenim una pista clara sobre el que ve: que ho hem de crear i que no serà com el que deixem enrere, o sigui que com més aviat ho abandonem millor. No podem esperar sortir del pou sense imaginació i sense pencar. Creativitat i esforç alhora. I encertar el rumb, amb la dosi justa d'intuïció i de risc. L'avantatge de moure's, de canviar de plantejaments, de fer alguns girs radicals, és que, tot i la part d'aventura que té, permet fugir del que tenim ara, que clarament no funciona. Arriscar des del confort és propi de gent especial, que té moltes opcions d'acabar-hi perdent. Fer-ho quan saps que el món i el sistema del passat s'ensorren et dóna opcions d'èxit i et permet fugir del fracàs assegurat, que és quedar-te quiet i anar-te fent petit, petit.