20/06/2013

Com m'agrada la gent que arrisca

1 min

HI HA DUES MANERES d'anar pel món. L'arriscada et garanteix més alegries i pel mateix preu et procura disgustos. Quan encetes la via d'optar per decisions no previsibles, cada encert et porta a córrer un altre risc i cada error t'ensenya què hauria estat millor estalviar-te. M'embafa el culte al fracàs del discurs oficial de l'emprenedoria, que acaba fent creure que és fantàstic ensopegar. Em conformo admetent que és inevitable vessar-la si fas coses, i pot acabar sent útil. Però si t'ho pots estalviar, millor, perquè els que arrisquem ho fem -desenganyem-nos- amb ganes que surti bé i ens cal témer el desastre per evitar-lo. Arriscar és una pràctica diària, i m'enamoren els petits riscos: trencar el gel de pressa amb la gent que coneixes, preguntar el que no s'espera, dir el que penses i no el que tocaria, trencar convencions. Fer notar que hi ets, que et diverteix l'esgrima verbal, que agrairàs respostes diferents. He fet amics i he passat moments apassionants gràcies a instants d'inspiració dient que sí a propostes estranyes, improvisant plans o empenyent projectes difícils només perquè l'instint et deia que tocava. I he passat vergonya o n'he fet passar per certa incontinència que a vegades confonem amb l'espontaneïtat. Però fins i tot això ho recordes rient, forma part del mateix projecte: viure amb intensitat, procurar triar la gent que resol problemes, fugir de la que en crea, mirar de divertir-te, sortir a jugar. Saber que cada moment feliç ja el tens, i si te l'has guanyat, si l'has creat tu, el vius dues vegades.

stats