AHIR VAIG ENTREVISTAR Els Amics de les Arts i els vaig felicitar pel videoclip de Ja no ens passa, que contrasta molt amb el 90% restants que veig a la màquina del gimnàs, a RAC105 TV, on sempre hi sol haver una noia sexi, seminua, que llepa objectes desesperadament i es refrega amb el que té a mà o amb qui passa per allà. Em van demanar que en fes la columna a l’ARA, amb el títol Les noies llepaires, i vaig decidir que no, perquè fer-ho volia dir admetre públicament que he tornat al gimnàs de manera apressada des que en Miquel Bernis va insinuar que s’acosta el sol i t’adones que a l’hivern has posat alguna capa que farà molta nosa. Admetre un fracàs tan repetit en públic és passar unes línies de vergonya i témer que en passaràs més si acabes abandonant el pla i el gimnàs. Però és cert que m’atabala aquest patró videoseximusical tan repetitiu. Ho dic admetent que la majoria de clips estan molt ben fets, que la música és ideal per fer anar aquelles maquinotes malgrat l’estat de forma lamentable, que les noies solen ser precioses i que el que insinuen s’entén i en principi agrada. La redundància, però, la repetició obsessiva, l’espiral en què si una fingeix que devora una corda la següent directament recorre amb la llengua un martell de ferro, els guions d’homes durs i noies que els esperen en hotels abraçant coixins, em sembla una paròdia. Ho deixo escrit per si algú em pot aclarir si ho entomo en negatiu perquè amb menys calories i més cansament tanta hipersexualitat em fa tornar conservador. De moment faig zàping amb la CNN, el 3/24 i alguna tertúlia política de TVE. I d’aquí sí que he de saltar cap a les noies que es rebolquen, perquè em baixi l’excitació.
