Quan intentes fer una cura de mòbil

Et va arribar, via Twitter, esclar, l'acudit. Un home diu al psiquiatra: "Doctor, no aixeco mai el cap, ric sol, no parlo amb la gent, em parlen i no els faig cas, semblo idiota, digui'm què tinc, doctor". I l'home respon: "Vostè té un iPhone". I vaig riure, sol, al mig del carrer, i devien pensar que era idiota, i vaig decidir demostrar-me que això meu no era tan greu, i vaig prometre fer una altra cura de mòbil, tandes de quatre hores seguides sense consultar-lo. Bé, de tres hores, dues mínim. És ridícul fer una promesa que sembla tan petita, i més ridícul serà veure com et costa seguir-la, sempre hi haurà una excusa per estar localitzable. Ho proves, amb un èxit regular, i t'adones que no hi ha només motius de salut mental, poder tenir el cap dret, no semblar ximple, escoltar els del costat. Abandonar provisionalment les converses de mail i WhatsApp, trencar, interrompre un diàleg permanent que es torna circular i no porta enlloc pot fer-te més resolutiu, perquè quan hi entris procuraràs tancar els temes per tornar a la vida. Recordes l'inici dels SMS, quan quedar va passar a ser més difícil que mai, perquè concretaves hora i lloc a l'últim minut. I t'adones que, per culpa de les presumptes facilitats d'estar en línia permanent, no conclous mai res, tot queda penjat, el que abans eren decisions és una gran tertúlia oberta, que quan dones per tancada algú reobre. Conclous que la cura de mòbil no servirà només per rebaixar l'angoixa i no semblar el babau de l'acudit: et pot fer més eficient al mòbil. I l'agafes ràpidament per poder compartir la bona nova amb tothom.