19/06/2013

La falta de temps, una gran epidèmia

1 min

QUAN TINC L'OCASIÓ de parlar amb professionals de la salut, m'agrada dir-los una evidència: que la comunicació cura. I que si inverteixen a crear una relació de confiança, a convertir-nos de debò en pacients, tot rutllarà millor. Els jutgem pel que ens diuen i el que creiem que ens amaguen, pel llenguatge verbal i el no verbal, per la seva actitud. Una resposta habitual és que no poden cuidar la comunicació per falta de temps. Tenen raó. Però convençut com estic que les tècniques de comunicació poden obrar petits miracles, els mateixos cinc minuts poden donar sensació de pressa o de calma. Crec que una manera de compensar que disposem de poc temps és fer el contrari del que ens dicta l'instint. Tendim a mostrar-nos accelerats, nerviosos, pendents del rellotge. Amb això ens sentim millor, perquè fem evident a l'altre que estem atabalats, i entendrà que no li dediquem gaire l'estona que voldríem. I no: això produeix l'efecte contrari. Si podem estar poc amb algú és aconsellable ser-hi del tot, mostrar concentració, interès, i fingir la calma que no tenim. Ens pensem que si no estàs estressat -o no ho sembla- no ets ningú. I tot es farà més ràpid i acabarà bé si en lloc de fer cara de velocitat i mirar a dos llocs alhora som capaços d'aterrar del tot en aquella escena, estar pendent d'aquella persona amb la màxima tranquil·litat. O si més no aparentar-la, per una pura raó d'eficiència. La pressa exigeix resoldre les coses definitivament. O sigui, ràpid, esclar, però sense precipitacions que ho complicarien tot.

stats