La dura vida del líder que no sap on va

Diumenge vam publicar un reportatge de David Miró sobre els líders del segle XXI. El professor Àngel Castiñeira hi deia que el líder interpreta els signes del temps, transmet esperança, energia i passió, planteja un repte, aglutina i mobilitza la gent, és perseverant per assolir els canvis i assenyala el camí a seguir. Si fas una segona lectura de la llista en forma de test, repassant un a un els líders de la política catalana, i comprovant quins requisits compleixen, apareixen molts més dubtes. Llegiu el diari d'avui, per exemple. Ara es reobre el debat sobre si Tura en lloc d'Hereu, a quatre mesos de les eleccions. Ara Carretero s'acosta a ERC i torna a creure que és la formació que ha de pilotar l'independentisme. Calen lideratges capaços de rectificar, però no fins a l'infinit, calen líders que marquin camins a seguir, però que no siguin circulars. El cas Zapatero també es complica des que augmenten els rumors sobre si Rubalcaba o Chacón. Hi ha massa formacions en què el candidat a líder té una feinada de por per ser líder dels seus. D'acord, passa a les millors famílies.

Però si triga massa a aconseguir-ho, si les incerteses internes acaben sent l'única certesa externa, o si perquè els teus et segueixin hi deixes l'esperança, l'energia i la passió, i a sobre has de canviar de reptes, ja no interpretaràs els signes dels temps, ni aglutinaràs ni mobilitzaràs ningú. I, encara pitjor, no assenyalaràs cap camí.