UNA CARACTERÍSTICA del món actual és que tot i tothom està sota sospita. Hi ha motius. La suspicàcia s'instal·la com a mètode, escarmentats pels abusos, pels silencis, pels escàndols, pel col·lapse d'alguns sistemes. Els mitjans hem de recuperar credibilitat, i hi ha una cantarella dominant: no expliqueu el que passa de veritat, serviu interessos, manipuleu, esteu manipulats... També hi són, els motius. Però una limitació molt evident per explicar la veritat també és la complexitat. En els conflictes internacionals es fa evident: al marge de com es fan les interpretacions, ja és extremadament difícil conèixer els fets. Per això em sobta que alguna gent saludablement crítica amb els titulars de premsa, que és capaç de detectar trampes i equívocs i oblits en les versions oficials, en les notícies d'agència, en els discursos, que presumeix de conèixer els antecedents, sigui a vegades la mateixa que dóna per bona l'última versió conspiratòria, o que fins i tot s'atreveixi a dir sense posar-se vermell que ell sí que té la solució. Gent que assegura que tothom menteix, que les coses no són com les expliquem, i acaba la frase admetent que ell sí que sap la veritat. Com? A vegades és un simple: "En conec un que viu allà". Em sembla molt preocupant. En un món incert, toca dubtar també de receptes fàcils i versions de collita pròpia. D'acord, qüestionem-ho tot, però siguem també crítics amb nosaltres mateixos. L'exercici necessari de dubtar de tothom no és compatible amb estar tan encantats d'haver-nos conegut.
