04/01/2017

Saber plegar

2 min

LA PETICIÓ que retiressin Federico Trillo d’ambaixador a Londres després de ser considerat culpable de l’accident del Iak-42 m’ha sorprès. M’ha sorprès perquè no sabia que era ambaixador, el donava per retirat. Quedo parat de tota la gent que penses que ja són a caseta fent examen de consciència dels seus errors i encara campen alegrement per aquests mons pagats per tots nosaltres.

També em sorprèn llegir que Piqué, Borrell i De Carreras munten un nou think tank constitucionalista, tant com les interferències permanents de Felipe González o la influència que intenta tenir encara Miquel Roca. ¿Com és que els costa tant plegar? ¿No tenen amics que els diguin que cal donar oportunitats a noves generacions, i com a molt apadrinar noves iniciatives però no liderar-les?

Luis Enrique no sap si seguirà i Guardiola veu proper el final de la seva carrera. No és comparable perquè guanyen molts diners i s’ho poden permetre, però em sembla rellevant d’un fet incontestable: estar en posicions de poder té data de caducitat, crema. Obama ho ha hagut de deixar, perquè als Estats Units poden fer com a molt dos mandats. Això impedeix presidències eternes com les del pujolisme, que ja veiem com han acabat.

Aquí molts actors polítics tenen motius per no desaparèixer. Els uns podrien però els pesa la vanitat, l’ego. Els altres no tenen ofici ni benefici, no han treballat de res més, no reben ofertes, no tenen ni tan sols l’ambició o l’amor propi per reinventar-se, tant que ho recomanen als aturats. Per això caldrà legislar-ho, posar límits, forçar el canvi d’aires. Aquests veterans que no deixen de conspirar reprodueixen el pitjor dels negocis familiars en què no hi ha manera que l’avi permeti als fills modernitzar l’empresa. En aquest cas té l’excusa que allò era propietat seva. Potser aquest és el problema de persones que han remenat massa temps el que és públic. S’acaben confonent i es pensen que és seu.

stats