No tothom pot emprendre ni innovar
CELEBRO LES INICIATIVES que comparteixen informació sobre com innovar a l’escola. Convé fer xarxa, socialitzar experiències. L’escola ha d’ensenyar a aprendre i en pot aprendre d’altres centres que han experimentat abans.
Però és bàsic que entenguem que no tothom pot ni ha d’innovar. Que no ens passi com en la moda absurda de l’emprenedoria, la condemna que diu que tothom ha de muntar el seu negoci, i si no tens feina és culpa teva per no crear-te-la. No tothom té la capacitat per emprendre, i el treball en equip significa que cadascú ha de trobar el seu paper.
L’emprenedoria, i la innovació, viuen amenaçades per dues plagues. L’immobilisme -això s’ha fet així tota la vida- i els gurus que troben receptes senzilles i màgiques -i falses, esclar- per a problemes complexos.
No podem demanar que cada escola i cada mestre reinventi la seva missió. L’escola necessita estabilitat, i capacitat de reproduir models. Sistematització. M’atabala la visió èpica del mestre innovador associada a la tecnologia i a la hipermotivació, el professor que s’enfila sobre la taula per excitar l’alumnat.
Hi ha gent creativa, capaç d’inventar, però que no té capacitat ni d’aplicar el seu propi invent. Hi ha gent menys creativa i més constant. Hi ha persones que no saben crear un mètode però el poden replicar. Els centres necessiten autonomia per adaptar-se a la realitat, però models i pautes a seguir.
Una de les meravelles del món connectat és que podem fer circular les bones pràctiques. No les idees de bomber d’alguns gurus que no han trepitjat cap aula. Les de professionals que hi són cada dia. Quan algú diu “A mi això em funciona”, és que està innovant de veritat, en temps real, amb casos concrets, amb persones de veritat. Toca canviar, i ho hem de fer junts, i convençuts.
