Vuitanta dies que exigiran molta moral

Aquest no és un dilluns fàcil, admetem-ho. Els retorns a la normalitat mai no ho han estat. I des que la normalitat ha desaparegut, el problema del retorn no s'arregla, sinó que empitjora. Tornar a la anormalitat en què vivim potser encara costa més. Ens havíem acostumat, en certa manera, a hivernar durant el primer trimestre. Eren els mesos de dies curts, de deixar-los passar, d'esperar. De viure de fer plans per a la primavera, la Setmana Santa, el bon temps. Fins i tot comercialment, quan el consum era normal, aquestes que s'acosten eren les setmanes que feien més pujada. Ara l'ascens no hauria de ser tan pronunciat perquè no venim de cap eufòria, però aquest problema tampoc desapareix, en realitat empitjora en la punyetera anormalitat actual. Els propers vuitanta dies seran durs perquè encara es veuen a venir més disgustos a la cantonada. El més lògic és que costi tenir moral, que costi trobar o construir les pròpies pastanagues per plantar cara al mal temps. Però en aquest cas el més lògic és exactament el més inadequat i perillós. La moral és ara que la necessitarem, és ara que pot i ha de ser decisiva. En alguns casos serà l'únic que tindrem. Tindrem motius per al desànim, ningú no ens ho podrà retreure, tindrem coartada, ens podran redactar un justificant si hi caiem. Però no ens l'hauríem de permetre, no l'hem de deixar instal·lar de cap manera. Perquè en el moment en què vivim esperar no té sentit, s'ha d'actuar. Seran dies duríssims però no els podem desaprofitar gens. Començar un any tan difícil amb la moral alta és l'únic que ens pot portar a acabar-lo millor del que l'hem començat. I ja no ens podem queixar ni de les rutines. Ni tampoc enyorar-les. Se'ns ha girat molta feina: n'hem de crear de noves.