Visca la gent que s'estima la vida

Al costat de la indignació i del desànim, les dues postures més lògiques en aquests moments, creix una postura que no té nom, i que em produeix franca admiració, perquè és anar contra corrent. És un tipus de gent, i tinc la sort de conèixer-ne uns quants, que procura somriure les vegades que pot, que intenta fer més fàcil la vida als altres, que de manera intuïtiva corregeix la tendència a la catàstrofe anímica. Els que, assumint que crispar-se és el més normal i previsible, tenen l'instint revolucionari de fer bona cara. No és gent acrítica, ni dòcil, no vol dir que es girin d'esquena a una realitat dura. Sovint són dels que més la pateixen, i dels que més ajuden a combatre-la. Però entenen, per intuïció, que toca ajudar amb alegria el company que passa un mal moment, fer riure a la feina el que té problemes a casa, donar suport moral a l'amic que està de dieta dient-li que ja se li nota. I són decisius. Normalment és gent que es dóna poca transcendència, que té sentit de l'humor, que ha trobat un bon equilibri mental i emocional i procura encomanar-lo. El que més els defineix és que s'estimen la vida. L'adoren. I això els ajuda a valorar-ne aspectes positius, a disfrutar-la. La seva calma és necessària aquests dies. Perquè el pitjor dels mals moments no és només el que ens passa, sinó com hi reaccionem i qui tenim a prop. I us asseguro que els tremendistes, els catastrofistes, els que viuen de generar pors, els que volen que peti tot, estan reforçats, senten que ara és el seu moment, i podrien tenir raó. Però no els hi pensem donar.